Seguretat per llibertat

La caiguda del mur de Berlín pel col·lapse del comunisme va fer pensar que seria la prova concloent que la llibertat i la prosperitat econòmica eren consubstancials, i el liberalisme estava tan segur de la seva victòria que es va fer famós l’assaig del professor nascut a Chicago i d’origen japonès Francis Fukuyama: La fi de la història i l’últim home, publicat el 1992 i que defensa la fi de la lluita de classes perquè el neoliberalisme s’havia imposat a les utopies de la guerra freda. Ha estat divuit anys més tard que hem vist com el nou “comunisme capitalista” xinès s’està imposant afavorit per uns resultats espectaculars de creixement econòmic i desenvolupament, i aquella relació entre desenvolupament econòmic i llibertats, en molts dels casos, ha queda superada.

La infecció pel coronavirus ha posat sobre la taula el nou debat sobre l’eficiència que pot tenir, en casos extrems, la falta de llibertat davant d’una greu crisi. Seria difícil pensar que en un món lliure es posés en quarantena una ciutat de milions d’habitants com és Wuhan, amb més d’onze milions, i es prenguessin moltes de les mesures de control personal que es van prendre, però el cas és que, per les informacions que ens arriben de la Xina, ara ja podrien tenir força controlat el focus d’infecció.

La Xina d’avui és una societat molt controlada pel desenvolupament tecnològic, que ha permès fer vigilàncies individuals de les persones i reconeixements facials, amb una clara prioritat de control polític. I després d’aquesta epidèmia, aquesta estratègia queda molt més reforçada políticament, la qual cosa farà que el binomi seguretat-llibertat quedi molt més escorat a favor del primer terme, i reforçarà altres societats i ideologies polítiques que rebroten arreu del món amb una acceptació social per restringir la llibertat per la seguretat.

A banda d’aquests efectes polítics i ideològics, aquesta epidèmia podria marcar un abans i un després en el món econòmic, perquè, de cop, hem après que el món és molt més feble i vulnerable del que massa sovint ens pensem. Aquesta constatació podria reforçar les polítiques nacionalistes que des de fa uns anys s’estan proclamant com a eslògans polítics de moltes ideologies antàrtiques creixents. “Els Estats Units, primer”, en seria un clar exemple.

La globalització fins ara era una bona eina per afavorir l’economia mundial, i de fet ha servit per treure molts països i molta gent de la pobresa. Els efectes del coronavirus s’han produït en un moment en què ja moltes empreses, per estratègia empresarial o per pressions polítiques, havien iniciat un replegament dels seus centres de producció, i ara amb el perill de veure compromesa la producció per falta de subministrament de components, la decisió de tornar a fabricar prop de la matriu és versemblant, especialment en aquests moments en què la incorporació de tecnologia incrementa cada vegada més la productivitat i n’abarateix els costos. També la crisi climàtica forçarà estratègies per minimitzar els transports i afavorirà la producció propera.

La factura del coronavirus en termes d’economia mundial ja es pot comptar en milers de milions i encara està en període d’expansió i no s’entreveu un final proper. El fet que es tracti d’un virus nou i que se’n desconegui el comportament ha provocat una histèria social i mediàtica que n’agreuja encara més els efectes econòmics.

L’OCDE, l’FMI i els bancs centrals estan molt atents per neutralitzar un possible pànic que provoqui una recessió mundial. Si perdura el degoteig de cancel·lacions de grans congressos, de grans exposicions, de grans esdeveniments esportius i dels transports de masses, que afecten una gran quantitat de persones arreu del món, podrem assegurar que el contagi víric de la por haurà infectat l’economia.