El repte femení

A les manifestacions de diumenge passat per reivindicar els drets de la dona s’hi va trobar a faltar una pancarta que digués: “A la manifestació cridant, però a les urnes votant.” Perquè a les fites d’alliberament que reclama el moviment feminista no s’hi arribarà només alçant la veu, que va bé per fer-se veure i sentir, sinó que farà falta una acció directa i decidida que transformi el context sociopolític que avui encara permet la discriminació de gènere i el totalitarisme masclista.

El canvi només vindrà a través de l’educació en la igualtat i de la promulgació de les lleis que la facin possible i això només succeirà si homes i dones s’impliquen en la reivindicació feminista fent promoció de les polítiques que les defensen, però sobretot si les dones són capaces d’actuar corporativament. No s’avança en aquesta direcció donant suport als partits que permeten o fomenten les escoles que segreguen per sexes; que promouen campanyes contra l’educació sexual i contra la lliure decisió sobre la interrupció de l’embaràs; que reivindiquen la màquina de cosir com una arma d’alliberament; que corren a homenatjar personatges populars acusats d’assetjament, donant més valor a la notorietat que a la decència; que apliquen reformes laborals que retallen els drets de les treballadores i perpetuen la discriminació de gènere; que assisteixen impassibles a sentències judicials dictades des de la testosterona... I si avui tot això encara és possible és perquè quan s’ha introduït el vot a l’urna s’ha fet sense la mateixa consciència reivindicativa mostrada al carrer. I un apunt final, ja que fem la reflexió des de Catalunya: no és possible defensar la llibertat de ser d’algunes persones sense defensar la de totes.