Una nit vam passar amb uns amics per davant del restaurant La Penyora (al carrer Nou del Teatre, de Girona, també anomenat extraoficialment el carrer dels Torrats en una època en què s’hi concentrava la vida nocturna de la ciutat) i vam trobar-lo tancat. Ens va estranyar perquè no era el dia habitual de descans (el dimarts) i no hi havia cap cartell que anunciés un període de vacances. Poc després, de fet aquella mateixa nit, ens vam assabentar que en Lluís (Lamas) i la Consol (Ribas) havien tancat el restaurant. Tal cosa ens va estranyar molt més, tot i que, fent comptes sobre l’edat dels propietaris, vam adonar-nos clarament que podien jubilar-se. Tanmateix, ens semblava que no ho havien de fer mai, que La Penyora no es tancaria mai, que en Lluís i la Consol, incombustibles, sempre hi serien per acollir-nos, que ell continuaria fent a la cuina i que ella ens vindria a demanar què volíem menjar. A qui ens ho va dir, li vam fer una petició sabent de la seva confiança amb la parella: que els preguntés si podien preparar-nos “l’últim sopar”.

És així que, al cap d’uns dies, en Lluís i la Consol ens van rebre tenint preparat un sopar que, convocant la nostra memòria sensorial, em va semblar una mena d’antologia de la seva proposta culinària elaborada llargament i peculiarment durant quasi quatre dècades. M’hi vaig retrobar alguns dels meus plats preferits no només del restaurant, sinó de la meva vida: enlloc més hi he menjat una tripa de bacallà i uns callos que m’agradessin tant. N’hi va haver uns quants més, però jo també vaig recordar-ne d’altres que no hi van ser, com ara les flors de carbassó farcides de vegetals i els espaguetis amb all i cirereta. No els vaig trobar a faltar perquè el seu gust és en mi per sempre més. Hi és des que uns diumenges d’estiu de fa molts anys, en què jo acabava d’escriure tardíssim la crònica del concert del dia abans, en Lluís i la Consol m’esperaven mentre pràcticament desparaven les taules de l’hora de dinar: el meu agraïment infinit per aquells espaguetis i aquelles flors de carbassó. Crec que molts clients, bona part dels quals convertits en amics d’en Lluís i la Consol, tenen anècdotes semblants per il·lustrar-ne l’acolliment i la generositat. Ells van fer un restaurant únic, sens dubte irrepetible per la seva personalitat. Era, de fet, més que un restaurant: un espai obert de conversa i de dinamització cultural. Per tot plegat, La Penyora viu en tots els que hi hem viscut. S’ha tancat discretament, però continua oberta en la memòria.