Siguem empàtics

He escrit i reescrit aquest article suposadament d’opinió un munt de vegades al llarg de la setmana. Ha tingut una versió radicalment diferent cada dia. De quin tema parlem? Del monotema: el coronavirus, és clar. Dilluns em va sortir un text foteta per l’histerisme que detectava en el meu entorn. Dimarts em vaig llevar enfadada amb mi mateixa: no es pot frivolitzar de cap de les maneres una crisi que s’està cobrant víctimes. Dimecres al matí ja estava en estat d’alerta amb la primera tongada d’instruccions del govern, però vaig anar ben tranquil·la a la gala dels Premis ACCA, que es va celebrar –a porta tancada– perquè les restriccions no havien de començar fins l’endemà. Em vaig abraçar amb moltes de les guanyadores. I potser vaig –vam– fer mal fet. Dijous la depressió va ser profunda: vaig mirar la meva agenda, bàsicament cultural, i em vaig trobar tots els actes desconvocats. Ahir pensava dedicar l’article als terribles estralls que provocarà l’aturada en el nostre ja de per si feble sector de la cultura. Però encara tinc un debat intern sobre l’actitud amb la qual he d’afrontar el Covid-19. Els sentiments són contradictoris. Però sí que he acabat la setmana amb una idea força nítida: que això no ho podem viure sols. Per molt confinats que estiguem, necessitem sentir-nos a prop i hem de teixir xarxes d’afectes per superar els efectes de la pandèmia en els nostres estats d’ànim tan canviants. En temps incerts, siguem empàtics.