Tres fotos i un funeral

Tres fotos i un funeral. Primera imatge de fa quinze dies, avui oblidada: una mare i un nadó fugits de les bombes de Síria, en terra de ningú –perquè ningú no els vol–, recolzats en una pedra, el nadó plora les llàgrimes que la mare s’aguanta, al seu costat la motxilla buida, la bossa de plàstic, l’ampolla d’aigua. Suspès el dret d’asil, policia, porres, gasos, trets, l’extrema dreta ensumant la presa. Segona imatge que amb prou feines va ser notícia: Malika, de 56 anys, malalta de diabetis, pesants fardells a l’espatlla que transporta des de Melilla a Beni Ansar, la policia marroquina requisa la mercaderia –no ha pagat coima?– amb què manté els fills, hores a la intempèrie sense menjar ni beure fins que cau abatuda. Tercera imatge, aquesta inèdita: Sabah, algeriana de vint anys, escapa d’un matrimoni forçat i viu una epopeia de persecucions familiars, amb l’espant d’un possible crim d’honor i de violències al carrer on és prostituïda abans no pot arribar a les portes d’Acnur a Rabat. En la distància, però sense deixar-la sola, Nasara Iahdi, del Col·lectiu Neswia, movent cel i terra contra l’infern de la desesperació, amb Aya Sima de Valentes i Acompanyades, Anna Serra de Creu Roja i Constança Bes de la comissió catalana d’ajuda al refugiat. Quantes Sabah es perden en la invisibilitat? Imatges de frontera, de crueltat i indiferència, també de solidaritat. Un funeral? El nostre: si alimentem el virus de la deshumanització, l’horror ens acabarà atrapant.