Prou de metàfores bèl·liques

El filòsof Michel Foucault, tan invocat en aquests temps de confinament en relació amb les polítiques del control de la població, va dir que la medicina també intervé en la repressió dels cossos (tan decisiva com la de les ideologies) en les societats modernes. La biopolítica. Tanmateix, molt sincerament, prefereixo que ens parlin els metges (a més d’agrair el seu treball, com el de tots els professionals de la sanitat) que no els militars als quals el govern espanyol ha donat tant la paraula i la llibertat de circular pels carrers (n’hi ha que amb himnes i marxes) per vigilar que no sortim de casa i transitem. És cert que també fan feines d’ajuda en aquesta situació, com ara, posem per cas, muntar un hospital de campanya en el recinte ferial de Madrid o descobrir que, en algunes residències de la mateixa ciutat, els ancians havien estat abandonats i que els vius convivien amb els morts. Ja que hi són, que les facin i s’agrairan, però, si pot ser, que no patrullin exhibint les armes. No és amb armes que s’ha d’afrontar el coronavirus, sinó amb mesures sanitàries que impedeixin la seva propagació, amb respiradors i mascaretes útils, amb més recursos a la sanitat pública i, sens dubte, per la feina dels que hi treballen. Si pot ser, a més, que callin els alts comandaments de l’exèrcit.

Dic tot això pensant que els governants espanyols apel·len a la nostra responsabilitat com a ciutadans (que hi és, però que si no hi és prou és per com s’ha estimulat l’individualisme egoista i inconscient en la banalitat del món consumista i de l’entreteniment) sense creure-hi (ni tan sols considerar-la com un valor lligat tant a la llibertat com a la solidaritat) mentre donen protagonisme a l’exèrcit, integrant caps militars en la posada en escena dels discursos oficials i posant un altaveu als seus comunicats. És així que no només hem de suportar el llenguatge esportiu (“venceremos al virus unidos”) de Pedro Sánchez, sinó també el militar i que, a través del general Miguel Ángel Villaroya, l’exèrcit ens digui que “tot som soldats en aquesta guerra”. Prou de metàfores bèl·liques. No som soldats, sinó ciutadans, més o menys conscients de la nostra fragilitat i de la nostra responsabilitat. Només faltava que, amb la incorporació de la Guàrdia Reial a l’operació Balmis, com l’exèrcit anomena el conjunt de les seves actuacions enfront del coronavirus, ens diguin que s’ha posat de manifest que Felip VI és el primer soldat d’Espanya. Allò que hauria de ser és l’últim rei.