Ai, Miquel

No deixen ni sortir a estirar les cames encara que es guardin dos metres de distància, però la immensa majoria dels ciutadans, a qui aquest estat d’alarma amb massa tics del passat i massa militars tracta de menors d’edat, demostren molta més responsabilitat que molts dels nostres dirigents. No ho tenen fàcil, ja ho sabem, i tant de bo que se’n surtin, pel bé de tots. Però per molt que ens vulguin anestesiar amb la unitat, quan justament ho hem d’estar menys per prescripció mèdica, la crítica política és més necessària que mai i no ens fa ser menys solidaris. No és acceptable que un president de govern aprofiti l’horari de màxima audiència de la tele, un dissabte a les 9 de la nit, hora de sopar i dels informatius, en ple confinament per estat d’alarma, per sortir a tots els canals a no dir absolutament res, només a intentar treure rèdit polític fent veure que és Winston Churchill en plena Segona Guerra Mundial. Si té alguna cosa a dir, l’anuncia. Si no, no cal que surti a fer cara de patiment. És d’una indecència que seria sense precedents si no fos que la història de la política espanyola està plena de vergonyes com les mentides del PP després de l’11-M o els dos discursos del rei fill. Com tampoc és acceptable que Miquel Iceta intenti estigmatitzar un científic només perquè no diu el mateix que el discurs oficial del seu secretari d’organització i ministre de Sanitat, que ha demostrat, per cert, una mica més de categoria política i, sobretot, personal que la del primer sectari –perdó, secretari– del PSC. En fi, primer va venir el màrqueting; després, els experts, i ara, els militars. I és clar, tampoc és acceptable que un govern en què hi ha Podem –i els comuns– es limiti a fer de hooligan de militars, callar davant la mentida dels 200.000 milions contra la crisi del coronavirus que no són tals i avalar la recentralització i l’autoritarisme. Els comuns de veritat són els ciutadans que estan donant una lliçó de comportament i iniciativa. Els altres són pur establishment que ha enterrat Kant.