Més de ‘Paraules d’amor’

El con­fi­na­ment reta­lla la dis­persió i afa­vo­reix la con­cen­tració. És així que aquesta reclusió excep­ci­o­nal m’ha por­tat –afi­ci­o­nat que soc als mati­sos de l’art, par­ti­cu­lar­ment el lite­rari– a fixar-me en Parau­les d’amor, la popu­lar balada de Ser­rat que han posat a la ràdio. I m’ha sem­blat entre­llu­car-hi un replec que m’havia pas­sat des­a­per­ce­but durant el més de mig segle que fa que sona. “Ple­gats vam tra­ves­sar una porta tan­cada”, canta el Jutge n. 13, refe­rint-se a una jove pare­lleta ena­mo­rada. I és que, en un moment o altre, tard o aviat –sem­pre han tin­gut bec les oques–, les pare­lles aca­ben per “tra­ves­sar la porta tan­cada”.

Pot­ser un excés de tie­tes ensu­cra­des, les que pre­ci­sa­ment van endur-se la seva “porta tan­cada” a la tomba, ens va dis­treure d’aquest caient de la metàfora, entesa com a des­flo­ra­ment. Bé pot ser que algun espe­rit vati­ca­nista negui la dita pos­si­bi­li­tat: de cap manera el del Poble-sec faria cap insi­nu­ació sobre el pubis d’aque­lla enyo­rada ado­les­cent que a la llar cre­mava les parau­les d’amor de les tres fra­ses apre­ses dels còmics de plaça. L’inter­lo­cu­tor mont­ser­ratí ens pun­tu­a­lit­zarà que l’atre­vi­ment púbic lite­rari del bar­ce­loní no es mani­fes­ta­ria fins a la pro­posta de “ménage à trois” que li fa l’equívoca Coni­llet de vellut o, prou més tard, quan voci­fera que “pre­fi­ero más un polvo que un rapa­polvo”.

Cal tenir pre­sent que, enllà de Ser­rat, en aquells finals dels sei­xanta i prin­ci­pis dels setanta les cançons apa­rent­ment cas­tes con­te­nien referències copu­la­ti­ves. L’esco­la­net Nicola di Bari gua­nya la Cançó Medi­terrània i es pre­senta a Euro­visió amb aquests ver­sos: “Gia­cesti bam­bina, ti alzasti già donna”: l’horit­zon­ta­li­tat, renyida amb la vir­gi­ni­tat. La mateixa cançó –I giorni dell’arco­ba­leno– encara diu: “Vivi la vita di donna impor­tante/ perché a sedici anni hai già avuto un amante.” Per a il·lus­tració, la cen­sura ita­li­ana no va accep­tar ni això d’haver tin­gut un amant als setze anys, ni allò d’“ajeure’s don­ze­lla i lle­var-se dona”. També en aquells matei­xos anys Mari Trini can­tava “Quién, a los quince años, no dejó su cuerpo abra­zar...” Abraçar? Algú dirà: no vol pas dir que una pare­lla s’aco­bli. Només en apa­rença, depèn. Resulta que la can­tant de veu irre­sis­ti­ble­ment solitària, greu, vellu­tada i amarga, va viure molts anys a París i, fas­ci­nada per l’exis­ten­ci­a­lisme i per la Chan­son dels sei­xanta –Adamo, Brel, Bras­sens, Leo Ferré...–, va viure molt en francès. Per això no és pas ago­sa­rat plan­te­jar que l’“abra­zar” de la can­tant tin­gui molt d’“embras­ser”, que a can Macron pel cap baix també pot voler dir de besar... i qui-sap-lo.

La “porta tan­cada” de Ser­rat, cert és que va ser dita en un pai­satge de cançons agro­pecuàries i ase­xu­a­des com ara Pare, Me’n vaig a peu, Cançó de mati­nada... que van de la preqüela ecològica de diu­menge a la tarda al parc temàtic de page­sos tras­plan­tats de la Renai­xença. Però podria ser –no seria el pri­mer cas en la lite­ra­tura– que, com aquell que par­lava en prosa sense saber-ho, el poeta del polvo i el rapa­polvo no s’adonés de la magnífica metàfora vir­gi­nal. Pas­sa­ble con­fi­na­ment.