Temps d’acció civil

“Dis­tan­ci­a­des, sí, però soles, no”, afir­mava aquests dies una piu­lada femi­nista, a manca d’una paret per estam­par-hi la pin­tada. Aquests dies afron­tem el repte d’actuar, sense dues con­di­ci­ons essen­ci­als de la mobi­lit­zació ciu­ta­dana: el vin­cle d’afi­ni­tat amb el pròxim i l’espai físic de tro­bada i debat. Després d’una ini­cial sen­sació de des­ar­ti­cu­lació i de deso­ri­en­tació gene­ral, la ine­fi­ci­ent actu­ació de l’Estat ha pre­ci­pi­tat el suport mutu, la cre­a­ti­vi­tat i la intel·ligència col·lec­tiva dis­tribuïda.

Aquests dies flo­rei­xen brots verds a manera d’innom­bra­bles ini­ci­a­ti­ves horit­zon­tals, com les cai­xes resistència de les tre­ba­lla­do­res de la llar de l’Asso­ci­ació de Dones Migrants Diver­ses amb el lema Cuida qui et cuida ; les de la Xarxa de Cures Anti­ra­cis­tes ; les de les tre­ba­lla­do­res sexu­als sota l’eti­queta #CampañaCo­vid19TS ; la cam­pa­nya de fabri­cació de mas­ca­re­tes i bates del Sin­di­cat de Vene­dors Ambu­lants de Bar­ce­lona , la vaga de paga­ment de llo­guers del Sin­di­cats de Llo­ga­ters ; la fabri­cació de pan­ta­lles pro­tec­to­res per part de makers de Navarra, i l’ope­ració Cas­sola de les dones gita­nes de Nakera Romi .

Aques­tes ini­ci­a­ti­ves soci­als tenen un enorme poten­cial. Per una banda, inter­pel·len les ins­ti­tu­ci­ons per asso­lir una gestió de la crisi sanitària que no repro­du­eixi més dis­cri­mi­nació i més desi­gual­tats, asse­nya­lant pre­ci­sa­ment l’ori­gen del pro­blema. Per altra banda, remun­ten la moral col·lec­tiva, reve­lant que fins i tot en temps d’adver­si­tat la soci­e­tat pre­serva la seva capa­ci­tat de cor­res­pon­sa­bi­lit­zar-se, de crear alter­na­ti­ves, de pen­sar en col·lec­tiu i de tro­bar la manera de ser part activa de la solució dels pro­ble­mes comuns.

També ens alliçonen com a soci­e­tat, atès que col·lec­tius que hem estat igno­rant estan a pri­mera línia, apor­tant gene­ro­sa­ment al benes­tar col·lec­tiu i com­par­tint les seves estratègies de super­vivència, que seran útils per a tota la comu­ni­tat. I final­ment, i el més valuós: aques­tes ini­ci­a­ti­ves pre­ser­ven l’essència de l’huma­nisme i tra­cen el camí de la solució: assu­mir que som inter­de­pen­dents i que la cura de la vida ha d’estar al cen­tre.