D’ara al juliol

Avui al migdia el papa Francesc impartirà la benedicció urbi et orbi pròpia de Pasqua davant d’una plaça del Vaticà buida de gent. O potser ho farà des d’un altre lloc. No me la penso pas perdre. Francesc ens ha ofert les imatges més potents de l’aflicció del coronavirus. El diumenge de Rams va beneir unes palmes que ningú va agitar. Un altre dia, es va presentar ell tot sol al centre de l’escenari del capdavall de les escalinates de Sant Pere. Va resar, va mussitar unes paraules, va callar. Divendres Sant vaig seguir el Via Crucis. Sempre s’havia celebrat prop del Coliseu, amb molta afluència. Les càmeres o més ben dit els càmeres de la RAI per donar una mica d’amenitat a l’acte repetitiu enfocaven les noies més maques de la concurrència. Divendres, només 14 persones lacerades de dolor –tantes com estacions té el Via Crucis– van entregar la creu al papa, sol també en el mateix escenari de la plaça del Vaticà sense cap espectador. Organitzar misses i processons multitudinàries costa molt. Coreografiar el no-res, més. A mi aquest home, el silenci i el laconisme d’aquest home, em representa. Quin altre líder tenim per agafar-nos en aquest moment dramàtic? Angela Merkel? Ella, Francesc i parem de comptar. Fins i tot els “nostres” més pròxims ens fallen a l’hora d’acompanyar-nos i animar-nos, governin o siguin en l’oposició.

Trump, Johnson i Bolsonaro, ho he explicat altres vegades, em fan pensar en els socis de l’Esport, una entitat que havia existit al meu carrer. Eren els representants més primitius de la burgesia local. No sabien res però tenien solucions per a tot, totes expeditives: tallar al zero els melenuts, enviar a Rússia els estudiants revoltosos i els capellans obrers... Franco els feia molta feina però el trobaven tou. “Si jo manés...” Haurien negat d’entrada el coronavirus i després haurien sortit a perseguir-lo a escopetades i a denunciar que els seus treballadors no anessin a treballar per un anomenat “confinament”. No solament han acabat manant, sinó que ho fan als països amb més projecció del món. Francesc els observa amb severitat.

El periodista amic Joan Salicrú em comunica tot esverat que l’Ajuntament maquina suspendre la festa major d’aquest any. Ho entenc: s’han de fer ara les contractacions i els preparatius. Ara: si vol dir que a final de juliol encara serem a casa tancats, potser llavors haurem de ser atesos d’altres patologies fins i tot més greus. De totes maneres: i uns gegants d’exhibició? I uns focs visibles des de cada casa...? I l’ofici, caràcter i nervi central de la festa? Amb un violí sol? A cappella? Amb un únic oficiant a l’altar? Amb retransmissió televisiva? El Vaticà lidera tendències. La Setmana Santa no tornarà allí a ser la mateixa.