Incerteses, dilemes i paradoxes

No sé si comparteixen la sensació que els científics, com més saben de la Covid-19, més deuen adonar-se que no n’acaben de saber res: la bestiola és imprevisible, escàpola i ves a saber fins a quin punt irreductible. Potser m’equivoco i és una projecció d’un sentiment d’incertesa afegit a la meva absoluta ignorància respecte de la qüestió. Els científics, en concret els epidemiòlegs, tampoc coincideixen en com afrontar-ho. Per això, les mesures de contenció varien segons els països i són qüestionades a la vegada pels que en proposen d’altres. Això tenint present que, atrapats en una circumstància ignota i en una situació derivada de la manca de previsió (en uns països més que en d’altres) i de resposta inicial al problema que ha posat en evidència la insuficiència dels recursos destinats a la sanitat i la recerca públiques, els governants no sempre o, en tot cas, no només fan cas als seus científics de referència, sinó que prenen decisions sotmesos a diverses pressions, com ara la d’empresaris que no volen renunciar a la productivitat, o la de tants de ciutadans que, posem per cas, han reclamat que la mainada pugui sortir una estona al carrer, cosa raonable, a banda que n’hi hagi que han pogut actuar amb irresponsabilitat muntant aplecs de bon començament.

Reconec que es plantegen dilemes difícilment resolubles. Una creu que s’ha de prendre partit per la salut de tothom, però la interrupció de l’activitat econòmica pot fer que moltes no morin pel coronavirus, sinó a causa de la pobresa; això sí, sense que s’albiri l’eradicació d’una pandèmia anomenada capitalisme sense escrúpols, no s’apliquen mesures socioeconòmiques d’altura política i moral d’abast internacional. D’altra banda, el confinament es presenta com una mesura imprescindible per la contenció del virus (tot i que, tanmateix, també s’argumenta que no es creen prou anticossos que frenin la transmissió i creïn immunitat) havent-se decretat, però, d’unes maneres que posa en suspensió llibertats fonamentals aplicant-se polítiques autoritàries de control policial i militar complementades amb actituds de vigilància irada per part de ciutadans. Si ens centrem a l’Estat espanyol, el protagonisme concedit als militars fa que el govern PSOE-UP pretengui ciutadans submisos en lloc de responsables. S’ha argumentat que el govern espanyol dona peixet a l’exercit per contenir VOX, que té com a principi l’obediència als militars. Tanmateix, no deixa de ser una paradoxa que un govern “d’esquerres” pugui procedir d’una manera semblant a l’extremadreta per frenar-la.