Ombres de primavera
Saul Bass, les espirals, el vertigen
Fa pocs dies va complir-se el centenari del naixement del grafista Saul Bass i, en saber-ho, no només vaig recordar alguns dels seus cartells cinematogràfics i dels seus títols de crèdit, sinó que, a més, vaig muntar-me una mena d’antologia de les obertures de les pel·lícules que va dissenyar per a Preminger, Hitchcock, Kubrick, Scorsese, entre altres. En dic obertures perquè, a més de contenir els títols de crèdit inicials, apunten, com en el cas d’algunes d’operístiques, els temes (o els motius, per incidir en l’analogia musical) que es desenvoluparan en el film. Ho fan a través de línies geomètriques (o, avançant una motivació fonamental de l’article, d’espirals) o d’una estilitzada imatge simbòlica immediatament identificable que t’anuncia allò que veuràs. Essent el primer grafisme de Saul Bass que va posar-se en moviment per revolucionar la manera d’encetar una pel·lícula, ho exemplifica el braç retorçat (reconegudament inspirat en un fragment del Gernika, de Picasso, un dels molts referents artístics del dissenyador) de L’home del braç d’or, de Preminger: una imatge que resumeix un home atrapat per l’addicció a l’heroïna que ha dilapidat el seu talent per tocar la bateria.
N’hi ha molts més, d’exemples, com ara la silueta d’un cadàver fragmentat que dona la pauta d’Anatomia d’un assassinat, també de Preminger, en uns títols de crèdit amb música de Duke Ellington, o, per esmentar la seva última i magnífica aportació uns mesos abans que morís el 1996, el grafisme heretat del constructivisme, barrejant-se amb els neons, que es desplega després de l’explosió inicial (amb el mafiós interpretat per Robert de Niro volant pels aires) de Casino, de Scorsese. Sense oblidar que, abans de l’eclosió dels grafits, Bass va escriure els títols de crèdit de West Side story als murs de Nova York. I, tanmateix, les primeres imatges que em van revenir (i les que més em van remoure en reveure-les) van ser les múltiples formes espirals de Vértigo que surten de l’ull vermellós (d’una dona) per finalment retornar-hi sense perdre mai el seu referent ocular. No només, em sembla, perquè es corresponen a l’obertura més cèlebre de Saul Bass i també d’un film de Hitchcock. Jo m’imagino que és perquè, deixant de banda allò que anuncia sobre la psicologia turmentada del protagonista de la pel·lícula i de l’argument d’aquesta, em sembla viure dins d’una espiral que aboca a l’abisme. Ho vaig dir fa uns dies i perdonin que ho repeteixi: Hitchcock sempre es fa present. Però en part, per Saul Bass.