Les imatges de les llargues cues davant menjadors socials o bancs d’aliments, com el de la parròquia Santa Anna de Barcelona, amb centenars de persones esperant el seu torn per rebre una bossa amb menjar, ens ensenyen una de les cares més crues del nostre mercat de treball, la de la pobresa laboral. Als baixos salaris que donen també dret a pobres prestacions quan es perd la feina s’hi afegeix l’economia submergida, la dels milers de persones contractades sense estar donades d’alta i que sovint fan feines de les que anomenaríem “de poc valor afegit”, quan el que caldria és definir-les com a feines “de nul·la protecció social”. Amb la pandèmia i el confinament, i amb els negocis que van haver de tancar de la nit al dia, aquests treballadors, sovint amb obligacions de cura de persones i de la llar, es van quedar amb una mà al davant i l’altra al darrere.

Les estadístiques ja ens deien, fa un any, que un de cada sis treballadors es trobava en una situació de pobresa laboral. A més, un 28% asseguraven que tenien “certes” dificultats per arribar a final de mes, i fa vertigen pensar fins on pot arribar ara aquesta xifra. La renda bàsica de ciutadania catalana (activa des de l’any 2017) i l’ingrés mínim vital que aprovarà finalment aquesta setmana el govern espanyol poden ajudar les famílies que pateixen pobresa severa, però no són la solució a un problema que s’arregla amb treball digne.