He de reconèixer que em vaig emocionar massa ràpid quan, fa uns dies, vaig rebre una nota de premsa de la Delegació del Govern a Catalunya amb aquestes declaracions de la seva titular, Teresa Cunillera: “El sector cultural català és una prioritat per al govern d’Espanya.” Tot d’una vaig pensar que, per fi, després d’anys, dècades, de menyspreus en forma d’infradotacions, ara començava una nova etapa de justícia econòmica per als nostres equipaments de capçalera. Aviat em vaig desenganyar. El comunicat en qüestió informava que l’executiu espanyol ha decidit “avançar” una part de les ajudes que destina anualment a grans centres i esdeveniments. A la Fundació Tàpies, 68.740 euros; a la Fundació Miró, 90.000; al Palau de la Música Catalana, 197.180; al Teatre Lliure, 46.870, i al Festival de Sitges, 125.000. En total, 527.790 euros. Ni un d’extra. Que seran ben rebuts, per descomptat. Però la realitat és que algunes d’aquestes institucions, si no totes, continuaran a la vora de l’abisme. I no només per culpa de l’administració estatal, no. El cas de la Fundació Miró, que ja ha començat a descendir pel precipici, és paradigmàtic de la falta de compromís i hi afegiria de responsabilitat de les administracions catalanes. Però, senyora Cunillera, no ens vulgui vendre gat per llebre. Per a aquest estat que ens vol retenir a tota costa, la nostra cultura està molt lluny de les seves prioritats.