La canya de pescar

Molt abans que es plan­tegés l’esco­la­rit­zació per mitjà de pan­ta­lles com una opor­tu­ni­tat exci­tant, una amiga pre­o­cu­pada per l’edu­cació que rebien els ado­les­cents va dir-me que es dona­ria per satis­feta si en aca­bar els estu­dis la seva filla “dei­xava de con­si­de­rar nor­mal que una càmera de vigilància l’observés pel car­rer”. L’espe­rit crític no és l’únic que beneïm en els nos­tres fills, però segu­ra­ment és una de les facul­tats que més ens con­so­len davant la pos­si­bi­li­tat que un ordi­na­dor acabi suplan­tant la com­pa­nyia d’un mes­tre. En tot cas, el temor a accep­tar com una nor­ma­li­tat la moni­to­rit­zació de la vida posa en relleu la vigència de les fic­ci­ons polítiques de George Orwell, a través de les quals, per dir-ho amb un vers de W.H. Auden, “va hos­tat­jar sor­da­ment tots els mals de la huma­ni­tat”.

Això sol ja seria un motiu excel·lent per lle­gir Quan la història et crema la mà, un assaig de crítica cul­tu­ral en què el pro­fes­sor de la UPF Miquel Berga acom­pa­nya Orwell i Auden a la Guerra Civil espa­nyola per dipo­si­tar-los, a la tor­nada, a la cruïlla deci­siva de 1939, l’any en què va entrar en ebu­llició el pòsit d’hor­ror covat al llarg d’aque­lla dècada “baixa i des­ho­nesta”. És un lli­bre, doncs, que va de com­promís, però també de dile­mes morals, de fla­que­ses per­so­nals i, en gran part, de minúcies pri­va­des que fre­guen la vul­ga­ri­tat: les infi­de­li­tats més aviat gra­po­ne­res d’Orwell, l’obses­siu recompte diari dels ous que li ponien les qua­tre galli­nes del cor­ral; la incli­nació d’Auden a fur­gar-se el nas, els seus exces­sos amb l’alco­hol i el tabac, aque­lla mania mili­tant a pres­cin­dir dels calçotets. Però és amb aques­tes fote­ses ter­re­nals que es pasta “la decència de l’home cor­rent” que llo­a­ria Orwell, o que es funda l’amor a l’altre que pre­go­narà la poe­sia madura d’Auden, el qual ja havia pre­fe­rit la xafar­de­ria al peri­o­disme en la seva idea del paradís, pot­ser per esqui­var la retòrica inflada de con­sig­nes que, amb la guerra en marxa, sona tan buida i degra­dant. Al cap­da­vall, com apunta Berga, “els nos­tres sen­ti­ments de ger­ma­nor no evi­ten que les tro­pes de Hit­ler enva­ei­xin Polònia”, i quan això passa, Auden només pot ano­tar al seu diari que ha acu­dit a un bar sòrdid d’ambi­ent gai, amb el mateix laco­nisme enigmàtic amb què Kafka va dei­xar escrit al seu: “Ale­ma­nya ha decla­rat la guerra a Rússia. A la tarda, sessió de pis­cina.” En el fons, però, pot­ser també tenim “un home prim a dins que malda per sor­tir”, com diu Berga del pro­ta­go­nista fofo de Coming up for Air, d’Orwell, i som dels que ens enduríem a l’hos­pi­tal, en vigílies de morir, la canya de pes­car, un objecte “d’abans de la guerra, abans de la ràdio, abans dels avi­ons, abans de Hit­ler”, per tes­ti­mo­niar mal­grat tot el desig de viure i de ser humans en un món cada vegada més hos­til.