La trucada

Anys enrere, quan El Punt va com­prar l’Avui i me n’hi vaig anar de direc­tor, no vaig tri­gar gaire a ado­nar-me (si més no, aquesta va ser la meva sen­sació) que El Punt era més repu­blicà que l’Avui. Pot­ser ho eren igual i sim­ple­ment El Punt ho expres­sava més des­a­com­ple­xa­da­ment, però en aquell moment a mi em va sem­blar que l’Avui, i pro­ba­ble­ment molts dels seus lec­tors, con­ti­nu­a­ven con­fi­ant encara en el paper que un dia podria aca­bar jugant la monar­quia espa­nyola en favor de Cata­lu­nya. Pot­ser jo també. D’això, en fa més de deu anys. En vaig par­lar en pri­vat en alguna ocasió amb l’expre­si­dent Pujol (noranta anys i un dia i amb el cap molt clar, quina enveja). El recordo fent vol­tes en una taula men­tre feia càbales sobre el paper que un dia podria jugar el rei. Jo no hi creia del tot, i de tant en tant dei­xava anar en els meus arti­cles d’A la 3, here­tats de l’Avui, el meu des­encís amb la monar­quia. Recordo –i segur que ho recor­darà la secretària, la Sílvia– que cada escrit con­trari a la reia­lesa gene­rava unes quan­tes tru­ca­des a cen­tra­leta, però sobre­tot la tru­cada d’una senyora que indig­nada, indig­nadíssima, amenaçava de donar-se de baixa. No fallava mai. “Ja ho sé, que vostès són més inde­pen­den­tis­tes i més repu­bli­cans que no ho era l’Avui. Els agra­eixo haver-lo sal­vat, i accepto que siguin inde­pen­den­tis­tes, però el rei no el toquin, si us plau”, deia en cada ocasió. No era cap amenaça. Era un prec. Vaig aguan­tar con­ver­ses esve­radíssi­mes amb aquesta senyora. I la Sílvia i la Montse, que era a cen­tra­leta, mol­tes més. I em sem­bla que incons­ci­ent­ment en alguna ocasió vaig optar per no escriure segons què per no haver de pas­sar després estona al telèfon. Han pas­sat deu anys. El Punt i l’Avui són El Punt Avui (i una gran família) i ara del rei ja en par­len tots els dia­ris, i els que no ho fan és per ama­gar allò que no es pot ama­gar. La senyora, que sé que con­ti­nua lle­gint-nos, fa temps que no truca. No crec que ara sigui repu­bli­cana, però tinc molts de dub­tes que con­tinuï essent monàrquica. L’entenc. Ha de cos­tar molt, moltíssim, defen­sar la monar­quia veient què fan els seus monar­ques. Li deu fer fins i tot ver­go­nya. Em sap greu. Per la senyora, és clar.