Tres mesos després, hem pogut tornar al poble. Res, només una escapada per veure la família, ara que al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, totes dues a la fase 3 però de dues regions sanitàries diferents, ens han dit que ja podem circular sense que ens condemnin per desobediència –que, d’això, ja n’anem massa servits–, de Tarragona a Móra d’Ebre o de Falset a la Palma d’Ebre o de Reus a Tortosa, o a la inversa. El verd l’hem vist més verd, les ametlles ja són tendres, alguns presseguers encara tenen el fruit sense collir i les flors de l’olivera ja han deixat créixer les olives arbequines que d’aquí a alguns mesos faran de l’oli una de les vies de subsistència econòmica de diversos pobles de les dues regions de la Catalunya del sud. No en direm pas província, tot i que les vegueries encara estan verd pàl·lid i hi faltaria afegir el Penedès, que no està reconegut pel que fa al sistema sanitari: el Baix Penedès pertany a la regió sanitària del Camp de Tarragona; l’Alt Penedès i el Garraf, a la de Barcelona, i l’Anoia, a la regió de la Catalunya Central. Aquest, però, és un altre debat. Ara hem tornat fugisserament al poble (el meu, però la realitat és la mateixa que la de molts dels altres, i per això el nom no té importància) i hem vist que el verd està més verd. I que molts dels nostres pobles i micropobles s’han mantingut pràcticament immunes a aquest virus que ens ha trastocat la vida. I hem vist que l’única botiga de queviures del poble, i l’única farmàcia i l’única carnisseria, han estat clau per al dia a dia confinat dels veïns. I que els dos bars del poble ara també necessitaran que hi tornem a fer vida. A les portes de l’estiu, els nostres pobles ja s’han obert, amb tota la precaució, per rebre els fills que en van marxar fa anys, els metropolitants que hi tenen la segona residència i els turistes esporàdics. El món local necessita un pla de xoc per remuntar després de la crisi del coronavirus, però molts dels problemes i la manca de serveis ja els arrossega de molt abans.