La dona que va estimar més

Ahir comentava que Henri Beyle va estimar sense ser correspost (i, segons va deixar-ne constància, més apassionadament que a ningú patint davant seu una síndrome equivalent a aquella que, explicant-la ell mateix tan bé que es coneix pel seu pseudònim Stendhal, pot causar la contemplació de la bellesa artística) una dona milanesa, Métilde Viscontini, que va aconseguir separar-se d’un marit brutal, el militar Jan Dambowski, i, a més, la custòdia dels seus fills Carlo i Erculo. No li va ser fàcil. Cansada de la violència del marit, se’n va anar a Berna, on també hi era el seu amic Ugo Foscari, poeta i liberal com ho era ella. D’aquí, va ser acusada de mantenir-hi una relació amorosa i, havent demanat la separació, investigada pel fiscal del cas. La història de Métilde és semblant a la d’altres dones, però es resol millor que la de moltes fins a arribar als nostres dies: pronunciada la sentència de la separació oficial, primer va ser obligada judicialment a viure a casa del marit, però un temps després va poder establir-se amb els fills. Tot això va passar entre 1816 i 1818, any en què Stendhal devia conèixer Métilde a través d’un amic comú, l’advocat Giuseppe Vismara, condemnat el 1921 a mort durant la repressió de la revolta dels carbonari contra els austríacs: l’escriptor va partir poc abans de Milà i Métilde va ser detinguda i interrogada, però es diu que aquells que ho van fer van sentir-se obligats a alliberar-la com si experimentessin un sorprenent respecte davant la fermesa amb la qual no va comprometre ni els seus amics ni a ella mateixa.

Tant com La cartoixa de Parma m’apassiona la vida de Stendhal i així també les vides de persones relacionades amb l’escriptor que, transfigurades, d’alguna manera repiquen a la novel·la. Resulta que Jan Dambowski, essent oficial de l’exèrcit napoleònic, va negociar la rendició de Roses i que el general Laurent Gouvion-Saint-Cyr va enviar-lo a les portes de Tarragona per un intercanvi de presoners. Quan, a la Scala de Milà que tant va freqüentar Stendhal, Gina coneix el comte Mosca, li pregunta com és que du pólvores (signe social dels conservadors) un home que “va fer la guerra a Espanya amb els nostres”. Mosca respon: “És perquè no vaig pas robar res a Espanya, i bé cal viure.” Posem-hi que això té mèrit. El comte recorda que un mot afalagador de Gouvion-Saint-Cyr ho era tot per a ell, però hi afegeix que, amb la caiguda de Napoleó, es va trobar amb un palau a mig fer i una pensió reduïda. I així es que, reconvertit com tants, arriba a ser ministre del príncep dèspota de Parma. À suivre.