Periodisme és això

Aquests dies un dels com­panys de l’edició digi­tal del diari, en Raül Bruna, va fer un comen­tari que és, malau­ra­da­ment, ben cert: “Hem pas­sat de viure d’esquena a la mort a tenir-la tocant-nos l’esquena.” I dic malau­ra­da­ment perquè no s’ha de viure pas d’esquena a un fet tan natu­ral com la mort, però, sobre­tot, perquè ens ha col­pit, en els dar­rers mesos, a tots, d’una manera més o menys pro­pera. Però aquesta seria una qüestió d’un altre arti­cle i a qui li interessi el tema que en lle­geixi la prin­ci­pal eminència, Eli­sa­beth Kübler-Ross. Aquest arti­cle el vol­dria dedi­car a un com­pany del diari que ens ha dei­xat aquesta set­mana, en Manuel Cuyàs.

Tot i que jo no vaig tenir la sort de tenir-lo com a cap en aven­tu­res ante­ri­ors del diari El Punt, hi vaig coin­ci­dir durant una bona colla d’anys a l’edició bar­ce­lo­nina. Aquests dies tot­hom n’ha par­lat i sé que no diré res de nou, però no em puc estar d’expli­car com d’agra­da­ble era pas­sar hores amb ell. Vam com­par­tir, amb ell i molts altres mem­bres de la redacció de Bar­ce­lona, pri­mer d’El Punt i després d’El Punt Avui, dese­nes, si no cen­te­nars, de dinars. I cada un d’ells era una experiència en si mateixa. És una evidència que, amb la crisi del 2008, el sec­tor del peri­o­disme, com molts altres, es va des­ca­pi­ta­lit­zar, els empre­sa­ris van pre­fe­rir aco­mi­a­dar els peri­o­dis­tes vete­rans, cars, i subs­ti­tuir-los per mileu­ris­tes. Ei, que tot­hom ha de començar i gua­nyar-se la vida!, però es va per­dre gran part del mes­tratge. Cada dinar amb en Manuel Cuyàs era una experiència de vida en si mateixa: milers d’anècdo­tes, sí, però també, i sobre­tot, milers de pre­gun­tes sobre què pas­sava aquells dies al govern, al Par­la­ment, a la ciu­tat...; milers de pre­gun­tes per aca­bar, lli­gant la seva experiència i el seu conei­xe­ment, una teo­ria sobre aquell fet con­cret, una teo­ria que era un con­sell per com trac­tar-lo per als joves peri­o­dis­tes.

Ah, i tot això amb una humi­li­tat i una sen­zi­llesa que tan sovint es troba a fal­tar en la nos­tra pro­fessió. Diu Kübler-Ross que “és impor­tant que feu el que de veri­tat us importa perquè només així podeu beneir la vida quan la mort és a prop”. Doncs això, Manuel, gràcies per haver fet un peri­o­disme tan honest i tan sen­zill, com hau­ria de ser sem­pre.