Les Bassa

Quina sorpresa! Aquesta sí que no ens l’esperàvem. El Tribunal Constitucional ha tornat a denegar la llibertat provisional dels presos polítics catalans mentre es resolen els seus recursos. I mentrestant, els Jordis, per exemple, ja porten deu vegades més temps a la presó per haver pujat sobre un vehicle de la Guàrdia Civil per desconvocar una manifestació pacífica, que José Barrionuevo com a dirigent d’una organització terrorista. Parlem dels GAL, un grup que va segrestar, que va posar bombes i que va assassinar 27 persones. Parlem de tortures i de calç viva. I aquest fet cobra una especial rellevància quan la CIA ha desclassificat uns documents fins ara secrets –que només els necis com Eva Granados o Miquel Iceta intenten fer veure que són irrellevants– que apunten a Felipe González com la X dels GAL. Quina sorpresa, també!

Tot això m’ha enganxat mentre acabava de llegir un llibre excel·lent. Es tracta de Carregades de raons, escrit a quatre mans per dues dones de pedra picada: la Dolors i la Montse Bassa. Les germanes Bassa, vaja. Un llibre cru, sincer, emocionant i amb moments divertits malgrat la duresa del que s’hi explica. També original, pel que fa al tractament de tota la peripècia viscuda per les dues protagonistes des d’aquella tardor del 2017. L’una des de dins de la presó i l’altra des de fora. L’una adaptant-se a la merda de vida que pots fer en un centre penitenciari i l’altra aprenent a marxes forçades la seva nova faceta de política dins un parlament on, per desgràcia, també hi ha unes bones dosis de merda. És un text que t’enganxa, ben travat, amb una referència contínua al vidre del locutori que les ha separat, el puto vidre, en paraules de la Montse. Un puto vidre que, en realitat, esdevé un mirall –un mirall brut– on es reflecteixen totes les vergonyes i misèries d’un estat que viu captiu entre la judicialització de la política i la politització del poder judicial.