Enamorat de l’amor

Tot això que passa en el món post-con­ver­gent em sem­bla molt com­pli­cat, de manera que, com en el cas de mol­tes altres intri­gues polítiques actu­als, no entraré en un embo­lic res­pecte al qual en aquest mateix diari hi ha per­so­nes molt més com­pe­tents, sens dubte, per abor­dar-lo. Com que se’m per­met par­lar a propòsit, per exem­ple, d’una novel·la, seguiré fent atenció als embo­lics de Fabrici del Dongo, que un dia se’n va anar a fer el segui­ment d’unes exca­va­ci­ons arqueològiques a San­guigna, a prop de Parma, mogut per la curi­o­si­tat i amb el pre­text de fer un favor al comte Mosca, minis­tre de la Poli­cia, con­tro­lant que no s’hi robes­sin els objec­tes tro­bats. En aque­lles con­tra­des, hi retroba casu­al­ment una amant, l’actriu Mari­etta, però també el gelós Giletti, que l’enves­teix per fer-li mal. El com­bat acaba amb la mort per espasa de Giletti, que deixa ferit Fabrici.

Mol­tes són les peripècies per les quals passa Fabrici, al qual el nar­ra­dor con­ce­deix atzars i equívocs favo­ra­bles, a més de la tro­bada pro­vin­cial amb un antic xofer (Ludo­vic) de la seva tia Gina que es mos­tra dis­po­sat a pro­te­gir-lo en un moment en què es busca qui ha matat Giletti. Pas­sant per Fer­rara, on un metge el cura sota l’amenaça de Ludòvic de no expli­car res a la poli­cia, Fabrici arriba a Bolo­nya amb una iden­ti­tat falsa. Havent escrit el nom de les ciu­tats de Parma, Fer­rara i Bolo­nya, fal­tant-hi Mòdena, se’m fa viva­ment pre­sent que hi vaig ser fa uns mesos, abans del coro­na­vi­rus o men­tre covava, en un viatge pro­pi­ciat per la lec­tura de La car­toixa de Parma que havia fet qui vaig acom­pa­nyar. Tant el viatge, que pot­ser les cir­cumstàncies deri­va­des del coro­na­vi­rus encara fan que el recordi més feliç, com aque­lla lec­tura ali­ena són a l’ori­gen de la meva incursió en la novel·la de Stend­hal.

El cas és que, a Bolo­nya, Fabrici retroba de manera impre­vista Mari­eta i “es posa a viure en una joia i una segu­re­tat com­ple­tes”. Però li falta alguna cosa i és així que un dia, en sen­tir la “dolçor de l’angèlica veu” de La Fausta, creu que li arriba una “feli­ci­tat suprema que feien un con­trast molt vis­tent amb la pla­ci­desa de la seva vida actual”. I es pre­gunta: ¿Que pot­ser això, al cap­da­vall, serà amor?” La Fausta, can­tac­tiu, té un altre amant gelós, el comte***, i Fabrici s’exposa a tota mena de perills per seduir-la. Són molts els embo­lics fins a arri­bar a ferir greu­ment el comte*** en un duel. Tot ple­gat per escriure final­ment a La San­se­ve­rina: “Estava ena­mo­rat de l’amor.” Una idea de Stend­hal, a la qual va donar vol­tes en el seu assaig De l’amor, trans­fe­rida al seu per­so­natge. És una idea per pen­sar-hi: o és que no ens ena­mo­rem de l’amor?