Enamorat de l’amor

Tot això que passa en el món post-convergent em sembla molt complicat, de manera que, com en el cas de moltes altres intrigues polítiques actuals, no entraré en un embolic respecte al qual en aquest mateix diari hi ha persones molt més competents, sens dubte, per abordar-lo. Com que se’m permet parlar a propòsit, per exemple, d’una novel·la, seguiré fent atenció als embolics de Fabrici del Dongo, que un dia se’n va anar a fer el seguiment d’unes excavacions arqueològiques a Sanguigna, a prop de Parma, mogut per la curiositat i amb el pretext de fer un favor al comte Mosca, ministre de la Policia, controlant que no s’hi robessin els objectes trobats. En aquelles contrades, hi retroba casualment una amant, l’actriu Marietta, però també el gelós Giletti, que l’envesteix per fer-li mal. El combat acaba amb la mort per espasa de Giletti, que deixa ferit Fabrici.

Moltes són les peripècies per les quals passa Fabrici, al qual el narrador concedeix atzars i equívocs favorables, a més de la trobada provincial amb un antic xofer (Ludovic) de la seva tia Gina que es mostra disposat a protegir-lo en un moment en què es busca qui ha matat Giletti. Passant per Ferrara, on un metge el cura sota l’amenaça de Ludòvic de no explicar res a la policia, Fabrici arriba a Bolonya amb una identitat falsa. Havent escrit el nom de les ciutats de Parma, Ferrara i Bolonya, faltant-hi Mòdena, se’m fa vivament present que hi vaig ser fa uns mesos, abans del coronavirus o mentre covava, en un viatge propiciat per la lectura de La cartoixa de Parma que havia fet qui vaig acompanyar. Tant el viatge, que potser les circumstàncies derivades del coronavirus encara fan que el recordi més feliç, com aquella lectura aliena són a l’origen de la meva incursió en la novel·la de Stendhal.

El cas és que, a Bolonya, Fabrici retroba de manera imprevista Marieta i “es posa a viure en una joia i una seguretat completes”. Però li falta alguna cosa i és així que un dia, en sentir la “dolçor de l’angèlica veu” de La Fausta, creu que li arriba una “felicitat suprema que feien un contrast molt vistent amb la placidesa de la seva vida actual”. I es pregunta: ¿Que potser això, al capdavall, serà amor?” La Fausta, cantactiu, té un altre amant gelós, el comte***, i Fabrici s’exposa a tota mena de perills per seduir-la. Són molts els embolics fins a arribar a ferir greument el comte*** en un duel. Tot plegat per escriure finalment a La Sanseverina: “Estava enamorat de l’amor.” Una idea de Stendhal, a la qual va donar voltes en el seu assaig De l’amor, transferida al seu personatge. És una idea per pensar-hi: o és que no ens enamorem de l’amor?