Com si diuen missa

Ja no som el país disciplinat del mes de març que compleix instruccions excepte amb l’acaparament de paper higiènic i que acata el confinament domiciliari i l’aturada. Ni creiem ni fem la farina plana. “Que Déu ens agafi confessats!”, exclamaria l’àvia Neus. Que ens hi agafi, confessats, perquè serà un festival. No creurà ni el fill de Déu. L’arquebisbe ha fet missa per a 400 quan la podia dir per a 10 i no descarta portar el govern al jutjat. El govern es planteja actuar contra l’arquebisbe i el regidor Albert Batlle fa saber a la cúria que no hi va, però que no està d’acord amb el govern i hi envia el diputat Espadaler. Fins que torni el confinament domiciliari obligatori això serà una picaresca desenfrenada contra les recomanacions i no decretaran confinament fins que el sistema sanitari desbordi i la situació provoqui basarda. Si el sistema sanitari no desborda no confinaran. Dues coses ens hi han portat: haver de recomanar en lloc d’ordenar i que tothom es veu amb cor de receptar però ningú té ànims per prendre. Comencen els gimnasos que no entenen bars i restaurants. Els de la cultura no veuen per què es pot jugar a futbol. Els de l’oci nocturn avisen que acabaria amb botellón. Les autoritats espanyoles desautoritzen les europees, l’arquebisbe ho acaba d’adobar i sempre hi ha un jutge vigilant per dir el contrari. Qui voleu que cregui? A qui hem de creure? A l’estiu, de vacances i amb la calor que fa. Com si diuen missa.