“Després de veure els campions del ridícul traient lla-

ços a Alella, després de veure uns paios vestits del Ku Klux Klan de rebaixes de supermercat netejant a la Bisbal, després de veure el partit taronja dels enfadats manipulant-ho tot; i després de veure que són tan burros per, en una manifestació contra una agressió, agredir, ho han aconseguit: m’he inscrit a l’Onze de Setembre, i això que ja n’estic cansat, de Diades històriques. M’hi he inscrit perquè estic tip de veure piròmans que estan a l’avantguarda de la confrontació. Perquè als nostàlgics del franquisme no se’ls ha de fer cas. Perquè no és el mateix fer que desfer ni construir que tirar a terra. Perquè vull República. Perquè no vull presos polítics. Perquè no vull ser com ells.” Aquest és el contingut d’un Apunt publicat en aquest mateix diari per un servidor fa dos anys, sota el títol “Perquè no vull ser com ells”. Repassant-lo, un podria pensar que en aquests 24 mesos les coses haurien canviat. Però no ha estat així, sinó que han anat a pitjor des del punt de vista de les llibertats i de la política. Fa dos anys estàvem més units, amb el sentiment col·lectiu d’indignació pels presos. Ara la societat sembla haver-ho normalitzat, acceptat. I mentrestant hi ha uns partits independentistes desunits que l’única cosa que han aconseguit és desinflar la il·lusió dels ciutadans. Uns poders fàctics a Madrid que no només han condemnat els presos polítics, sinó que han demostrat que la justícia en aquest país és mal·leable depenent de qui ets. I un president estatal que l’única cosa que té són bones paraules però no actua i és prou hàbil perquè tot sigui culpa de l’altre. El més trist és que segurament l’agost del 2022 estarem dient que les coses encara estan pitjor que el 2020. Perquè els poders espanyols han demostrat ser molt forts. Han demostrat que per sufocar la rebel·lió de la independència tot s’hi val, s’emmascari com es vulgui. I probablement ells tenen la paella pel mànec. Però de nosaltres depèn no ser com ells.