Paco el Bajo i el Señorito Iván

Una tarda, al cap d’una setmana i mitja d’anar al camp, mentre Paco el Bajo descendia d’una immensa alzina li va fallar la cama adormida i va caure, eixancarrat com un fardell, dos metres davant del Señorito Iván, i el Señorito Iván, alarmat, va fer un bot, “seràs maricón, per poc que no m’aixafes!” Deuen haver reconegut aquest fragment de Los santos inocentes, de Miguel Delibes, portada al cinema per Mario Camus. Al Señorito Iván no li importava gens ni mica que Paco el Bajo s’hagués trossejat el peroné, l’obligava a acompanyar-lo en les seves batudes per marcar, escopeta en mà, les regles de la Casa Grande –el feudalisme vigent a l’Extremadura dels anys seixanta–, que eren la crueltat i la humiliació envers els ser(fs)vents. Una tarda, després de tres dies de treballar al camp a 44 graus, sense ombra, ni aigua –ni assegurança–, el nicaragüenc Eleazar Blandón es va desmaiar mentre carregava síndries en una finca de Llorca (Múrcia) i el señorito Pedro, subcontractat d’una gran empresa, va esperar que la resta de temporers acabessin la jornada per pujar-lo a la furgoneta i abandonar-lo a les portes d’un centre de salut, on va morir d’un cop de calor. Era l’1 d’agost del 2020 i si hagués trucat a una ambulància potser li hauria salvat la vida, però aquesta no és pas la prioritat de la Casa Gran de l’Explotació actual: 5 euros a l’hora, a ritmes frenètics i tractes vexatoris fins que el cos i la necessitat aguantin; els abusos creixen a tot arreu on manquen drets. Per cert, el Señorito Iván, si ho recorden, la va espifiar quan va matar la milana bonita de l’Azarías/Paco Rabal. Tot té un límit.