Opinió

Ombres d’agost

Foc en el cos

En un estiu sense contemplacions fa tanta calor en aquell lloc de la costa de Florida que, fins i tot quan son a la banyera que van omplint de gel, William Hurt (Ned Racine) i Kathleen Turner (Matty Walker) sembla que suïn. No fan res més que dir-se que senten com si es cremessin, cosa que té a veure amb els efectes de la temperatura ambiental, però també amb la fogositat del seu desig sexual: tots els diàlegs estan plens d’insinuacions eròtiques i de dobles sentits. Senten, doncs, Foc en el cos (Body Heat, 1981), film d’èxit espaterrant quan es va estrenar i amb el qual Lawrence Kasdan (debutant-hi com a director després de triomfar com a guionista amb L’imperi contraataca i A la recerca del temps perdut) va xuclar del “cinema negre” clàssic (amb la seva atmosfera corrupta i les seves dones fatals) per actualitzar-lo duent-lo al present de la realització.

Vagarejant en una nit evidentment calorosa, Ned Racine, un advocat de poca volada, veu Matty Walker, que, sortint sinuosament d’un concert a l’aire lliure d’una big band, reclama la seva atenció duent un vestit blanc amb un tall que deixa entreveure les cames. La dona s’atura en una barana, davant del mar, i, evidentment, fuma, aquest perjudici per a la salut que el cinema ha explotat amb una gestualitat fascinant que sobreviurà a totes les prohibicions. Ell s’hi acosta i, fent-se el graciós, li diu que es quedarà al seu costat amb la condició que no li parli de la calor que fa. Ella se’l mira per sobre, li etziba que està casada i segueix una conversa amb la qual s’adona immediatament que la paparra no és gaire intel·ligent, cosa que li diu i que li agrada. Pobre home, que es pensa que ell és el seductor, que du la iniciativa, que, amb el foc en el cos, arriba a creure que és qui planeja l’assassinat del marit de Matty. Això quan és l’instrument per tal que ella satisfaci una antiga ambició (ser rica i viure en un país exòtic) que fa que, mentre ell es podreix a la presó, gaudeixi d’un estiu per sempre, tot i que, al final, l’expressió d’avorriment de Mary Ann Simpson (el seu nom vertader) fa pensar en allò que no desitgis molt una cosa, no sigui que s’acompleixi. Potser enyora aquelles campanetes que l’alegraven en sentir-les perquè la brisa feia que es moguessin. Continuarà: Demà El llarg i càlid estiu, Martin Ritt, 1958.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.