‘Mort a Venècia’

Convertit en un músic per Luchino Visconti, adaptant la novel·la homònima de Thomas Mann en què és un escriptor que igualment predica la supremacia del racional en la creació artística, Gustav von Aschenbach (Dirk Bogarde) arriba amb l’albada a Venècia ignorant que hi viurà el seu crepuscle anunciat amb la malenconia de l’adagietto de la Simfonia número 5 de Mahler. Som a primers del segle XX. A Venècia es propaga una epidèmia de còlera que les autoritats, hotelers i comerciants volen amagar per no incidir negativament en el negoci turístic, de manera que poden fer-se paral·lelismes amb la situació actual sense que hi afegeixi res més per la seva evidència. Ashenbach, però, resta a la ciutat perquè, de manera inesperada, ha vist al seu hotel un adolescent, Tadzio, que, confrontant-lo a una manifestació sensible tan poderosa de la bellesa, no només posa en qüestió les seves teories artístiques, sinó que el pertorba d’una manera exultant que, com si fos un parany, l’arrossega cap a la mort. Visconti no volia que l’intèrpret de Tadzio, el suec Björn Andrésen, que va ser-li revelat al cineasta en la recerca de qui podria encarnar-lo, llegís la novel·la de Mann. Però el noi ho va fer d’amagat i, en acabar, va dir a Dirk Bogarde (segons aquest va explicar en les seves memòries) que sabia què representava: l’àngel de la mort.

Al final de Mort a Venècia, en la seva agonia extasiada mentre contempla la bellesa devastadora de Tadzio, que apunta amb un dit cap a l’horitzó, a Gustav von Aschenbach se li desfà la ridícula màscara del cabell tenyit amb què van voler rejovenir-lo. Notant-se el canvi de la llum i de l’aire que anuncia la fi de l’estiu, la platja del Lido està quasi deserta, sentint-s’hi com una dona canta una malenconiosa cançó de bressol de Mussorgski, i al Grand Hôtel des Bains s’hi han amuntegat les maletes dels últims estiuejants, a punt de partir, mentre Aschenbach ha emprès el seu darrer i definitiu viatge. Entremig de Tadzio, pletòric dins del mar, i el seu admirador, agonitzant a la platja, s’hi pot veure per uns instants una càmera solitària plantada amb un trípode a la sorra. Les imatges resten més enllà de la mort. Desitjo que, si han llegit aquestes ombres, els hagi arribat almenys una espurna del plaer amb què han sigut escrites. Continuarà.