De reüll
L’harakiri del PDeCAT
La decisió de la direcció del PDeCAT de judicialitzar les discrepàncies amb JxCat ha acabat accelerant el que era inevitable. El trencament era més que evident i l’entesa, una autèntica quimera. Però la manera com s’ha decidit prendre camins divergents haurà fet aclarir-se ràpidament bona part de militants i càrrecs locals, molts dels quals tenien doble carnet i encreuaven els dits per no haver de prescindir de cap de les dues ànimes: per un costat, la del lideratge personal que exerceix Puigdemont, i, per l’altre, la del partit del qual, amb unes sigles o unes altres, i a través de les diverses mutacions, han format part molts anys i que consideren una mica seu. Però, ara que està clar que no es pot tenir tot i que cal triar, la balança es decanta clarament cap a Junts per Catalunya. El degoteig de baixes al PDeCAT està sent constant i abraça pesos pesants del partit, però també càrrecs locals i militants rasos. Aquella força que deien que tenia el PDeCAT al territori, i sobretot entre els alcaldes, està quedant més que en dubte veient com l’aixeta de baixes del partit raja a doll. I aquesta pèrdua de pes al territori serà el que marcarà definitivament el futur del PDeCAT. Segurament tot el que està passant era inevitable, però, veient com està evolucionant tot plegat, fa la sensació que el PDeCAT ha optat per l’harakiri.