Una olivera

Demano hora per entrevistar un escriptor que, per damunt de l’eventualitat que escriu, és també un amic, i em respon amb modèstia que procurarà no atabalar-me gaire perquè un llibre, diu, no és sinó un reflex de “les passions inútils” a què es lliuren gent improductiva com ara ell. Em fa riure el tremendisme amb què rebaixa els seus menesters, però un cop hem concertat la cita hi rumio, jo també. A qui l’importa, tot això que fem? La suma dels llibres que hàgim llegit no aporta més coneixement sobre el món que un vell àlbum de records, on la vista tendeix a reposar sobre les mateixes imatges, no sempre les més colpidores o sorprenents, sinó les que van deixar empremta sense esforç, quasi a pesar nostre, com les cuques que han preservat la bonior dels estius de Julià Guillamon. La literatura potser té la lleugeresa tenaç d’un insecte. Valentín Roma escriu a Diecinueve apagones y un destello que, en un dels bombardejos sobre Sarajevo, hi va haver al final una brevíssima remor de fulles de taronger en un jardí proper, i el caporal serbi encarregat de redactar l’informe va haver de fer front al dubte de com representar, dins el llenguatge de guerra, aquella tremolor, aquella poètica indiferència dels arbres. Beneïts tarongers. Aquest estiu tan enrarit, m’he acostumat a recollir-me sota una olivera del Marokko, un cafè davant de mar. Les fulles són tan petites, que només fa falta un airet lleuger perquè mirallegin com cuques de llum damunt la taula. La primera vegada m’hi vaig estar sola, mentre els altres eren a la platja, però després hi he anat portant, una a una, persones que estimo. El nostre hort de Getsemaní. L’altre dia em va caure una de les fulles vora la tassa. Va venir com una taca de mentol desfent-se en un tirabuixó. Era d’un tacte dur, d’un verd fosc enrossit a la punta, com si algú hi hagués escorregut una gota d’oli amb el dit.