Quan es mor un ancià

Durant la primera onada de la pandèmia vam deixar morir la generació que ho havia donat tot per aixecar el país, la més vulnerable, nascuda entre els anys vint i quaranta del passat segle, contagiant-se en residències i sense el consol d’acomiadar-se dels familiars. Més enllà del factor sorpresa incidint sobre una sanitat pública retallada i de la manca real d’equips de protecció i de respiradors per salvar vides, hi havia un cert i inquietant alleujament inicial davant el fet que el virus s’acarnissés amb els ancians, a més d’algunes declaracions sobre la conveniència d’excloure’ls dels tractaments, que realment fa pensar. Fa pensar en el rerefons d’una patologia creixent en la nostra tan productiva societat que Adela Cortina, catedràtica d’ètica i filosofia política de la Universitat de València, defineix com a gerontofòbia, animadversió envers les persones grans, consistent a titllar aquest segment de la població de càrrega social i amenaça per a la sostenibilitat de les pensions o qualsevol altre sistema de protecció. A banda de la falsedat d’un plantejament que des d’un punt de vista moral fa vergonya haver de desmentir –la tercera edat també fa moure l’economia–, el que de veres importa és la igual dignitat i valor de tots els éssers humans pel sol fet de ser-ho. I valor no significa preu, sinó sensibilitat, transmissió de coneixements, memòria, respecte als drets... Deia l’escriptor malià Amadou Hampâté Bâ que a l’Àfrica quan mor un vell desapareix una biblioteca. Un preciós reconeixement que potser ens animarà a cuidar els nostres tresors.