La resposta fa tard

S’havien d’haver mantingut totes les pancartes aquell dia. Des del setembre del 2019, quan el TSJC va ordenar retirar-les en 48 hores per la ximpleria de la deguda neutralitat institucional, que anem tard amb la resposta. El moment era aquell. I el dia de la desobediència era aquell. En l’actitud del president Torra hi vaig veure, i hi veig, un admirable exercici de dignitat, i no un sacrifici ridícul i estèril com va bramar l’unionisme emmascarat i l’independentisme pro govern efectiu. No era llirisme. Era la desafecció al càrrec que d’altres no tenen. Quan a les tres de la tarda del divendres 4 d’octubre, tal com manava la JEC, els edificis públics van deixar de plorar els presos, es va glaçar el somriure de la revolució. S’acabava allò tan romàntic que aquesta era l’única guerra en què les víctimes eren generals! Quan parlaven de desobediència civil, cridaven a la desobediència dels civils! Que se la juguin manobres i soldats de lleva i a cobert els capitostos. La pantomima s’havia acabat. “És absurd que ens inhabilitin per una bandera, una pancarta o un llaç”, es deien. S’havia de reservar i preservar els líders, és clar! I es va construir el concepte de “la desobediència estèril” i el d’una “majoria independentista no preparada per a la desobediència”. El president Torra no havia d’haver caminat sol cap a la inhabilitació. Avui havien d’haver quedat vacants tots els càrrecs públics que tenen patrimoni a la institució que menen. Això era una resposta!