La meva Figueres

La lectura d'Els jugadors de whist de Vicenç Pagès, feliçment premiada amb el Crexells, el més antic dels guardons de la literatura catalana, ens ha retornat a molts empordanesos la Figueres dels anys setanta, aquella ciutat d'aires francesos, molt més neta, moderna i avançada que la provincial i grisa Girona. L'atracció de Figueres arribava llavors molt més lluny que ara, fins a bona part del Baix Empordà i les Garrotxes. A la capital federal, per exemple, els de sota el Montgrí hi anàvem cada any a fires i, sovint a comprar, al cinema o, simplement a passejar. També a examinar-nos de batxillerat al vell institut, carregats amb els treballs manuals i els dibuixos de tot l'any. Una excursió que sovint acabava amb uns quants inesperats i injustos suspensos. La puixança de Girona i la deriva figuerenca han allunyat Figueres, i els empordanesos del sud –que, encara que molts del nord no s'ho pensin, també estan tocats per la tramuntana– li han girat l'esquena. Vista amb perspectiva, ja es veu ben clar que aquesta situació, atribuïble a les dues parts, s'hauria de capgirar, entre altres coses, perquè el país, el nostre petit país empordanès, ni s'ho mereix, ni s'ho pot permetre.