Els poders de la jutgessa

Com es pot declarar nul un manifest? Es pot anul·lar un gol, un contracte, una prova, però un manifest? Si no agrada, es pot qualificar de mil maneres: inoportú, tendenciós, barroer, extemporani, esbiaixat, simple, enrevessat, oportunista, ridícul, ofensiu... S’hi pot posar l’adjectiu que es vulgui, que per a això hi ha llibertat d’expressió. Però nul? Com es fa? Com s’anul·la una paraula un cop ha estat dita? A quin cap li cap que es pugui anul·lar un manifest? Lamentablement a la titular del jutjat contenciós administratiu número 3 de Barcelona i, és clar, als professors i a l’alumne de la Universitat de Barcelona que van portar als tribunals l’acord del claustre segons el qual s’aprovava una declaració de denúncia de la sentència del Tribunal Suprem sobre l’1-O i de suport als presos polítics. I cap a més caps, ja ho sé... N’hi ha que ho aplaudeixen amb vehemència. Només calia veure com saludava la sentència l’ABC. “Condena judicial a los rectores del secesionismo”, titulava el diari a tota plana a portada. Però tant se val. Sa senyoria ha sobreestimat el seu poder. No és pas que no en tinguin els jutges, de poder –més del que tocaria, ho sabem prou bé–, però declarar “no existent” un manifest, sobrepassa les atribucions de qualsevol togat, fins i tot a l’Estat espanyol. Caldrien els poders d’un prestidigitador. El manifest és, existeix, senyoria, des del 29 d’octubre del 2019, i va produir els seus efectes, per més sentències de nul·litat que dicti amb el deplorable argument que la universitat ha de preservar el deure de neutralitat quan, en realitat, el que exigeix és la submissió al poder.