Vorejar el virus

Quan ens vam haver de tancar, fa més de quinze dies, encara hi havia món a fora. Havia començat a estendre’s el fred però aprofitàvem qualsevol mica de sol per fer un cafè a la terrassa, veure gent, parlar-hi, planificar coses. Res d’això ja no sembla possible, i sortir de nou al carrer deixa la mateixa impressió que haver arribat tard a una festa potser no gaire brillant, però de la qual ja només queda la taula desparada i la somnolència als ulls dels que hi trobem ressagats. Hi ha un món, encara, però no és aquell que havíem conegut, és un altre d’esmorteït, intimidant, atrapat en una provisionalitat exasperant de la qual no s’entreveu la fi i que s’encomana fins i tot a l’aire, que retrobem d’un fred menys viu, potser sufocant i tot. Tant que havíem esperat aquest moment, tornar a la vida de fora, reprendre les relacions, deixar de ser uns empestats obligats a recloure’s pel bé dels altres, dels que encara estan sans, i, en canvi, trobar això: la malaltia pertot, adherida a les mascaretes, en l’aversió a tocar-se ni que sigui sense voler, en l’amenaça de tancar-ho tot, de prohibir-ho tot, de mesurar-nos amb la por a pals de cec. Fa poc que hem reprès el contacte i ja ens hem adonat que la notícia més fascinant ara som nosaltres, els confinats, els que portem la primícia d’aquell món altre on ens hem abismat. Com és, el mal? Quins símptomes té? T’han hagut d’ingressar? No sabem gaire què dir. Com que no hem estat greus, per sort, ens servim de nocions robades als refredats perquè no existeix encara un llenguatge que descrigui la singularitat d’aquest virus. Congestió, caparrassa, febreta, un cap-rodo persistent... Molts ens escolten quasi decebuts. Enumerem senyals en cercle, però no arribem a tocar cap centre, ni tan sols quan recordem l’alteració del gust, aquella sensació ferruginosa a la boca. Sí, aquí potser ens acostem a alguna vora: la inapetència de tot.