Abans i després

La idea de l’“abans de la pandèmia” just comença a instal·lar-se en el nostre comportament. L’abans necessita de la longitud d’un temps que s’apropi a l’històric i avui encara hi ha dies en els quals tot plegat sols té la versemblança d’un malson apocalíptic. Així que ens resistim, directament o recorrent a subterfugis, a situar-nos en la realitat. Mai com abans, aquesta tardor i formant un cor de veus molt diferents, havia sentit una negació tan rotunda de l’avui.

Durant el primer confinament, la “nova realitat” era una advertència avançada pels gestors, a cop d’altaveu, que no va acabar d’assentar-se en la realitat col·lectiva. Segurament perquè a ningú li abellia, ni fins i tot hi podia creure, aquesta nova realitat presonera i mancada de tantes presències.

Ara en bona part encara es viu amb l’esperança, cada cop més feble, de la transitorietat. És una idea cimentada en la negació i en el desig. En l’experiència del darrer estiu, del darrer concert, del darrer sopar en un restaurant, del darrer pont. I així aquesta il·lusió ens deixa albirar horitzons, encara que de tant desdibuixats semblin inabastables. Alhora, ens entretenim a practicar un trist “mentrestant” perquè no tenim marcs de certitud per encarar amb garanties ni tan sols la immediatesa. És com quan fa dies de boira intensa, que obliga a aturar-se la vida paradoxalment en una realitat líquida, feréstega i imprevisible. Guaitem com cauen les setmanes del calendari de la cuina, mentre preparem una truita per sopar. És un viure angoixat, sobretot per als qui veuen com la vida s’ensorra. Les especulacions respecte al quan podrem retornar a l’“abans” s’alimenten d’anuncis esperançadors de vacunes com els de Pfizer i corbes de contagi. I tot veient una mica de llum, també ja és hora que ens permetem el dret a la tristesa. I a debatre i a preguntar-nos com serà el després, quan tornem als carrers.