Cridar fins a esgargamellar-se

Tornava de comprar quan, de sobte, vaig sentir de lluny uns crits aguts que en un primer moment no vaig identificar d’on procedien i em va assaltar la por que alguna cosa dolenta estigués passant. Vaig accelerar el pas i, a l’altra banda del carrer i entre els arbres, vaig veure clarament el lloc on s’estava originant el guirigall: era el pati d’una escola, amb tot de mainada jugant i xisclant de valent. Vaig tenir unes ganes boges d’arrencar a córrer, creuar la carretera sense mirar cap semàfor, travessar les parets del col·legi, ajuntar-me amb els nens i posar-me a cridar com si m’hi anés la vida. De motius per cridar, no ens n’han faltat tampoc aquesta setmana! La polèmica causada pel repartiment dels ajuts dels autònoms, amb la lògica indignació del sector; el desacord entre socis de govern sobre l’aixecament o no de les restriccions vigents per la Covid (sisplau, no s’hi val a jugar amb les esperances de la gent) i el recargolament de l’estómac i de l’ànima que provoca reviure el malson dels atemptats del 17-A amb l’inici del judici que, a sobre, el condueix un magistrat mancat, presumptament, de tota humanitat. I a això, cal afegir-hi la tràgica mort de 480 persones ofegades a l’oceà quan intentaven arribar a les illes Canàries. No em diguin que no venen ganes de treure’s el morrió i bramar fins a esgargamellar-se.