No és la gestió, és la tele

Sembla que el seny s’imposa i demà s’ajornaran definitivament les eleccions i, si hi ha coratge, el govern ens tancarà a casa molt més del que ho estem. Així, el ministre Illa es podrà dedicar al cent un per cent a la pandèmia –com diu que hi està– i anar acumulant minuts de televisió amb vacunes embolicades amb la bandera, espanyola naturalment, mentre aquí s’han de prendre les decisions que desgasten. Miquel Iceta preferiria tenir-ho enllestit el 14 de febrer, ara que el vent de les enquestes sembla que els bufa a favor, i proclama que l’home del canvi és Salvador Illa. Ho fa amb la mateixa flegma amb què fa quatre dies es vantava de ser el millor candidat a la presidència de la Generalitat i, en fa algun més, defensava davant de militants socialistes la bondat democràtica d’un referèndum. Ep, i igual que el ministre Illa, seriós i contingut, assegurava que ni pensaments de deixar Sanitat, amb l’aigua que baixa. Mentien. I, com diu el clàssic, mentir és com gratar-se i menjar: quan es comença ja no es pot parar. Illa és l’Alexanko de Cruyff en el dream team. Un recurs de darrera hora per buscar el gol salvador quan el davanter centre titular no hi arriba. El noranta per cent de les vegades l’invent feia llufa, però el mestre tenia crèdit i, pel que es veu, també en té Sánchez de part dels socialistes catalans. Illa és un recurs de darrera hora que la televisió, més ben dit, la popularitat que atorga la televisió, ha encimbellat, malgrat la gestió de la pandèmia. I Miquel Iceta, obedient, seu a la banqueta esperant la torna d’un ministeri que el rescabali del mal tràngol. No és la gestió, és la tele.