Interinitats

Vivim en un qui dia passa. En la inse­gu­re­tat que ens pro­voca ser en mans dels movi­ments d’un virus. La nos­tra soci­e­tat no està pre­pa­rada per viure en una interi­ni­tat a llarg ter­mini. Ni emo­ci­o­nal­ment ni, ara ho anem des­co­brint, tam­poc en les seves estruc­tu­res fun­ci­o­nals. L’esgo­ta­ment ciu­tadà és pot tallar amb gani­vet. Espe­ci­al­ment entre els més vul­ne­ra­bles, que en són cada cop més. Mirem cap als governs, que tenen alhora el dret i la res­pon­sa­bi­li­tat de menar-nos. Legítima­ment, els exi­gim que lide­rin. Però per poder lide­rar cal crear abans marcs de con­fiança. Mirats un a un, els lide­rat­ges de la quasi tota­li­tat de grans potències s’arren­gle­ren més amb la por que no pas amb els drets democràtics.

A Cata­lu­nya, la repressió ha dei­xat el govern en una situ­ació encara més difícil de dige­rir en el dia a dia de la pandèmia. La falta de cul­tura de coa­lició dins i fora del govern –que també pateix l’exe­cu­tiu espa­nyol– ali­menta la des­con­fiança. Així, l’ajor­na­ment elec­to­ral no és la màxima pre­o­cu­pació social, com indi­quen en les enques­tes els índexs d’intenció abs­ten­ci­o­nista. És una tendència peri­llosa, perquè la democràcia con­ti­nua sent l’única eina civi­lit­zada per sor­tir, amb garan­ties, d’aquest mal­son. El govern havia adap­tat la jor­nada elec­to­ral al con­text, pre­ve­ient espais i fran­ges horàries alter­na­ti­ves de votació. Ajor­na­ment amb el pebre dels res­pec­tius interes­sos par­ti­dis­tes, però per con­sens i amb una rea­li­tat incon­tes­ta­ble: a Europa som al pic de la ter­cera onada. Les impug­na­ci­ons sols gene­ren més incer­tesa i llen­cen la política de nou als tri­bu­nals. La taxa de vacu­nació a Cata­lu­nya és entre les pri­me­res del con­ti­nent, però ningú asse­gura que el 30 de maig esta­rem millor. Pla­ni­fi­quin i expli­quin amb trans­parència. Sense pre­si­dent ni par­la­ment, les elec­ci­ons són encara més urgents i difícil­ment es podrà jus­ti­fi­car cap més retard.