El voraviu
Som una colla de verros
Iniciatives de treball ambiental com les Brigades Salabret ho certifiquen
Alguns dies d’aquesta setmana, quan tornava de portar les meves filles a l’institut, he trobat una furgoneta aturada al voral de la carretera, en una petita esplanada entre el quitrà de l’N-141 i el carril bici Girona-Olot. Dos nois joves esmorzaven a dins amb les finestres abaixades i la música a tonada que l’escoltéssim també els que circulàvem. Ahir, on aparcava la furgoneta, hi vaig comptar quatre llaunes vermelloses, tres ampolles de plàstic transparent, un parell de tetrabriks verdosos, alguns manyocs de paper de plata, una pela de plàtan i l’envàs buit d’un iogurt. Per què som tan verros? Uns centenars de metres abans hi ha un grup de contenidors; i uns centenars després, un altre. Ni al verd. Ni al groc. Ni al blau. Ni al marró. A terra. Penso en la referència escatològica que feia l’àvia Neus quan deixàvem estris on els usàvem oblidant d’on els havíem tret. “Allà on cagueu deixeu la merda”, cridava. Avui l’Eva, companya de fa 30 anys en la batalla diària d’El Punt, recollirà merda d’altres un parell d’hores a Riudellots i voltants. Un grup de veïns s’han apuntat a la idea de les Brigades Salabret i cada diumenge al matí fan neteja d’un espai que la civilització ha empastifat. Troben de tot. Al polígon industrial hi van recollir ampolles i ampolles d’aigua, de litre i mig, plenes de pixum de camioner. Orinals amb boca estreta i tap, que llencen en un voral o en un erm quan acaben la ruta. Per què som tan verros?
