Facin el favor d’entendre’s

És ben sen­zill. Es con­vo­quen elec­ci­ons i la ciu­ta­da­nia vota els seus repre­sen­tants. Amb més o menys entu­si­asme i grau de par­ti­ci­pació, però el man­dat és irre­fu­ta­ble i a ell es deuen els qui han estat esco­llits. La ciu­ta­da­nia acata el vere­dicte de les urnes tant si afa­vo­reix la seva opció pre­fe­rida com si no, i espera legítima­ment que la classe política faci el mateix i ges­ti­oni els resul­tats amb eficàcia posant a davant el bé de les per­so­nes i del país. Així ho expli­caríem a un nen al qual volguéssim il·lus­trar sobre les regles del joc democràtic. Li diríem també que, coses de la plu­ra­li­tat, fa temps que cap par­tit no obté aque­lla àmplia –o abso­luta– majo­ria que li per­me­tria implan­tar el seu pro­grama en soli­tari, i que és neces­sari esta­blir pac­tes entre for­ma­ci­ons afins per gover­nar. I en aquest punt ens atu­raríem encon­gits de ver­go­nya ali­ena. Com li faríem enten­dre que sigui tan difícil res­pec­tar la volun­tat popu­lar, que arri­bar a acords impli­qui un cal­vari de retrets pujats de to, ges­ti­cu­la­ci­ons tàcti­ques, per­so­na­lis­mes i draps bruts aire­jats fins a la nàusea? Men­tres­tant, el males­tar social creix i els joves veuen un futur ple de misèria. Que els que s’hagin d’ave­nir s’avin­guin i ens estalviïn l’espec­ta­cle perquè els nens es can­sen. A Cata­lu­nya, 14-F, abs­tenció del 46% –no tota atribuïda a la pandèmia– i Vox, 11 dipu­tats –mal­grat la pandèmia–. A l’Estat, entre el 28-A i el 10-N del 2019, l’abs­tenció passa del 24% al 34% i Vox, de 24 dipu­tats a 52. Quina part no es comprèn? La des­a­fecció és una der­rota que l’extrema dreta apro­fita per gua­nyar. És ben sen­zill. No sen­ten el seu alè?