Fa 40 anys

Aquesta setmana he anat a parar a una tarda de fa quaranta anys, en un campament militar de Màlaga. Era un dilluns i jo passejava amb una certa displicència, vestit de soldat, pel recinte. A prop de la caserna, uns altres nois escoltaven la ràdio. És aleshores quan em vaig assabentar, d’un manera molt incerta, molt sobtada, d’uns guàrdies civils que havien assaltat el Congrés. “Parece que un militar ha disparado en las Cortes”, vaig sentir que deien, com si es tractés del resultat d’un partit de futbol. No es pot dir que la notícia interrompés la monotonia del recinte, tot i que era fàcil de suposar que, si resulta que érem soldats i si realment allò era un cop d’estat, alguna cosa interferiria en l’avorriment còsmic, en la irracional disciplina del quarter. El fet és que van fer formar com cada nit i, com cada nit, ens van llegir les ordres de l’endemà i el menú de la jornada. Vam anar a dormir, però sense el rigor d’altres dies. Això sí: amb una indicació taxativa. Ens havíem de colgar a les lliteres vestits i amb el fusell a punt. Tots els comandaments van anar al bar d’oficials i ens van deixar sols. Uns quants ens vam aplegar a la sala de la televisió i vam aguantar fins més enllà de la una de la matinada, que és quan va sortir un rei vestit de mariscal. Abans, ens havíem empassat una idiota pel·lícula de Bob Hope i Virgínia Mayo, La princesa i el pirata. Tot el que passava a fora era desconegut i temíem una imminent acció bèl·lica, mentre érem incapaços de riure amb aquell còmic, més histriònic que mai. Al cap d’alguns mesos, un dels instigadors del 23-F a València va ser nomenat, com a càstig, comandant d’aquell campament.