Falta valentia a l’esquerra

Existeix en una part de l’esquerra catalana un cert complex d’inferioritat. No és estrany en un país on la dreta convergent ha manat tres de les quatre dècades des de la restauració de la Generalitat, encara més si ho ampliem a la sociovergència. Un marc mental que frena la sortida de la zona de confort de ser grups minoritaris a l’oposició limitats a fer crítica de tot. Lícit, però poc adient per a forces que es declaren transformadores. Lliçó de primer de política: transformar es fa des del govern, i tot espai de poder que no ocupa l’esquerra l’ocupa la dreta. En aquesta tessitura hi ha la CUP i En Comú Podem. També ERC havia patit d’aquest mal, però els republicans s’han fet majors d’edat i ara tenen a tocar la presidència. Entenc que els comuns preferirien un govern suportat sobre el PSC i no sobre Junts. Però els socialistes es van autoexcloure de l’equació el dia que es van alinear amb el 155. Ser d’esquerres requereix valentia. No és proclamar que vols assaltar els cels. És assumir contradiccions per poder tenir instruments i canviar les condicions objectives que permetin millorar les condicions de vida de la gent. Per això Podem governa –de manera gens fàcil– amb un PSOE monàrquic i lligat al putrefacte clavegueram de l’Estat i als poders oligàrquics. També una part de la CUP ja comença a tenir clar que no es tracta d’obligar els altres a fer passos al costat, sinó de fer-lo ells endavant. Quedar-se a l’oposició és legítim, però sobretot còmode. Deixar sola Esquerra i mig govern en mans de la dreta, encara que incomodi governar amb Junts, no és ni un encert, ni valent, ni d’esquerres.