Ara és l’hora, vegueria!

Ni la restauració de la Generalitat (1977), ni l’estatut de Sau (1979), ni l’informe Roca (2000), ni l’estatut de Miravet (2006), ni la llei de vegueries (2010), ni la llei de modificació de la llei de vegueries (2017) l’han tret del somni forçat per la victòria de la rebel·lió franquista el 1939. Qui li havia de dir, a la pobra, bruta, trista i dissortada vegueria que viuria el renaixement per la pandèmia i que li faria ballmanetes la mateixa Ada Colau, amb la coral de les associacions de municipis hagudes i per haver. Llàstima que l’alcaldessa ara no piula! Si fa un retorn a la xarxa de l’ocellet potser alguns dels dròpols que la insultaven ara li canten l’Himne a l’alegria. Com deia l’àvia Neus, és millor caure en gràcia que ser graciós, i així li ha passat a la vegueria. De cop ha caigut en gràcia. “No voy, que me llevan”, diria en Julián, el manobre de Campanario que va ser parella del pare a l’obra durant anys. No és una nova tendència sobre organització administrativa baixada del cel a il·luminar la classe política. No tornem al vell debat de les diputacions. Hosti, Met! Eliminar diputacions i substituir-les per vegueries! Qui és que no ho havia portat en programa? Tampoc és un acord secret del nou govern. De fet, la reivindicació de la vegueria ha agafat despistat el Procicat mateix. És pur interès. Pur egoisme. Aniria tan bé flexibilitzar les restriccions i justificar-ho! La comarca és massa petita i la província, massa gran! Ara és l’hora, vegueria!