Educació química

No som res, però fa mal de dir. Tu i jo tenim corda per vides, hem res­pi­rat aire de qua­li­tat supe­rior. A cop de bíceps em dei­xes l’obri­dor minusvàlid i ens car­go­lem de riure. Tu, que ets una nava­lla suïssa de pri­mera. La nos­tra glàndula pineal és el camell número u de l’uni­vers. Cada vegada més immu­nes a la inhu­ma­ni­tat, em dius que t’ena­moro fort quan escric sobre nosal­tres. Comen­cem a tenir una pre­ci­osa bibli­o­teca mul­timèdia, i és un luxe repo­sar al teu cos­tat sense pressa. Tenim la pre­dis­po­sició intacta però anem jus­tos en molts sen­tits. Mun­tem tau­les de diàleg amb totes les lògiques pors, i les anem trin­xant amb els quei­xals del poc seny que ens queda. Hi ha ganes for­tes de recons­trucció. Junts segre­guem la dopa­mina essen­cial per pro­ta­go­nit­zar la pel·lícula Pyra­tes i cre­mar-ho tot amb la nos­tra com­bustió. El ritme de la teva cançó m’hip­no­titza sense treva. De bon matí, des del balcó, escolto com et reben els ocells quan arri­bes al teu poble. El mateix balcó on ahir et dema­nava d’escol­tar Tú me dejaste de que­rer, del C. Tan­gana, just ara, quan l’amor s’ense­nyo­reix amb un adve­ni­ment estel·lar com el d’un pre­ma­tur. Quina moguda, la vida. M’ati­pes d’intel·ligència i junts en tenim prou per fer un fòrum de les cul­tu­res sense fara­ma­lla. Acció, reacció: lle­pes el paper de fumar i jo separo les cames ofe­rint-te les por­tes del Val­ha­lla. Mar­quem ter­ri­tori amb els ulls, i sabem inven­tar elec­tri­ci­tat blava. No podem parar el tren que s’ha esca­pat de l’infern i, tan­ma­teix, més enllà de l’ara –l’adverbi que et salva– som tot allò que vindrà. I serà bo perquè, a diferència de molts, nosal­tres no som llops amb pell de xai. Som flama de bruc.