Prou de jugar amb les persones

Una voluntària de Creu Roja abraça un immigrant que plora desconsoladament davant d’un militar que té la missió de conduir-lo a l’altre costat d’una dura i llarga travessia. Un guàrdia civil rescata un nadó de les aigües, immòbil i gelat; més tard sabrà que ha sobreviscut. Una adolescent que s’escapa de la violència sexual vol començar el seu futur a la Península i espera en una nau del polígon de Tarajal que es decideixi la seva sort, com tants altres centenars de menors que a principis de setmana han arribat a Ceuta nadant. N’hi ha que han tornat amb la seva família a Castillejos o hi han estat tornats en calent, d’altres procedeixen de poblacions llunyanes o de països llunyans; tots han aprofitat l’ocasió per marxar d’allà on no tenen opcions per a una vida digna. Quina és l’ocasió? L’interès del govern marroquí en expulsar-los per ensenyar les dents davant un conflicte diplomàtic tot difonent mentides per les xarxes: “S’ha obert la frontera, Espanya busca gent per treballar, podreu veure un partit de Ronaldo.” Darrere aquests episodis i tots els que no capten les càmeres hi ha responsabilitats polítiques amb noms i cognoms. Europa, en lloc de pagar a Rabat per fer de policia –13.000 milions d’euros des del 2007–, hauria d’arbitrar mecanismes per a una entrada segura i regular al continent. El Marroc, aquest veí que vulnera els drets humans més elementals, nega el pa i la sal als seus nens i joves mentre manté una xarxa clientelar d’interessos al voltant d’una monarquia intocable i escandalosament opulenta. Prou de jugar amb les persones.