Ara que no sega ningú

Tan lluny que ens queda el Cor­pus de Sang i tan escas­ses, osca­des, pol­so­ses i ador­mi­des que estan la falç i la dalla al meca­nit­zat camp català, i mira quin fes­ti­val chu­pi­guai de piu­la­des s’ha orga­nit­zat perquè la can­tant Magalí Sare, sense cap més volun­tat que l’artística (segons diu), va posar “sega­do­res” en un himne que havia tin­gut sega­dors i prou. És clar que ho ha fet el dia que ho ha fet i al lloc on ho ha fet i a les alçades de la pel·lícula que ho ha fet. La idi­o­tit­zació naci­o­nal pel doblatge de sexe en el llen­guatge en públic ja és una pandèmia total sense cura ni remei. Si no vols jugar-hi has d’anar pre­pa­rat per sen­tir qual­se­vol tipus d’imper­tinència de qual­se­vol pae­lla bruta. L’epi­sodi, això sí, m’ha ser­vit per a dues fun­ci­ons molt sanes. He rigut a cor què vols amb el que les dues fac­ci­ons s’han esco­pit a les xar­xes; i he recu­pe­rat el parer i el conei­xe­ment de la filòloga Carme Junyent, que fa deu anys que es bara­lla amb “aquesta comèdia de des­do­blar en mas­culí i femení”. Junyent defensa, i com­par­teixo ple­na­ment la seva tesi, que això és una dic­ta­dura sis­temàtica sobre el llen­guatge exer­cida per la classe política, l’ense­nya­ment reglat, la intel·lec­tu­a­li­tat ofi­cial i la cul­tura del política­ment cor­recte. Si Magalí Sare diu que no hi havia res més que la seva expressió artística, ala­bat sia Déu, que diria l’àvia Neus. Però diu que ho va posar a con­si­de­ració del pre­si­dent Ara­gonès (o Ara­go­nesa) i li va sem­blar bé. Ara que no sega ningú.