Ara que no sega ningú

Tan lluny que ens queda el Corpus de Sang i tan escasses, oscades, polsoses i adormides que estan la falç i la dalla al mecanitzat camp català, i mira quin festival chupiguai de piulades s’ha organitzat perquè la cantant Magalí Sare, sense cap més voluntat que l’artística (segons diu), va posar “segadores” en un himne que havia tingut segadors i prou. És clar que ho ha fet el dia que ho ha fet i al lloc on ho ha fet i a les alçades de la pel·lícula que ho ha fet. La idiotització nacional pel doblatge de sexe en el llenguatge en públic ja és una pandèmia total sense cura ni remei. Si no vols jugar-hi has d’anar preparat per sentir qualsevol tipus d’impertinència de qualsevol paella bruta. L’episodi, això sí, m’ha servit per a dues funcions molt sanes. He rigut a cor què vols amb el que les dues faccions s’han escopit a les xarxes; i he recuperat el parer i el coneixement de la filòloga Carme Junyent, que fa deu anys que es baralla amb “aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení”. Junyent defensa, i comparteixo plenament la seva tesi, que això és una dictadura sistemàtica sobre el llenguatge exercida per la classe política, l’ensenyament reglat, la intel·lectualitat oficial i la cultura del políticament correcte. Si Magalí Sare diu que no hi havia res més que la seva expressió artística, alabat sia Déu, que diria l’àvia Neus. Però diu que ho va posar a consideració del president Aragonès (o Aragonesa) i li va semblar bé. Ara que no sega ningú.