Viatges

Comença l’estiu i s’ha de viatjar. O no. Els romàntics anglesos es miraven els estius del seu país amb molta reticència. Lord Byron no els sabia veure per enlloc. Per això deia que l’hivern, a Anglaterra, era una cosa que s’acabava al final de juliol i començava amb l’arribada de l’agost. I Coleridge, el poeta de la balada del vell mariner, informava per carta un amic que l’estiu havia arribat “amb la seva habitual severitat”. Els romàntics anglesos fugien com esperitats del “bon temps” del seu país i corrien a viure (i morir) a Itàlia o Grècia, que tenien estius i ruïnes perfectament acreditades. Ara i aquí, però, mig superada la pandèmia, molts escalfen motors per practicar això que en diem turisme, aquesta diabòlica activitat que divideix la gent en dues classes: els que van en primera i els que viatgen amb criatures. Els turments potencials de l’estiu fan que una petita part de la humanitat encari les vacances com una ocasió ideal per al viatge... de butaca. Són els que entenen el viatjar com un exercici essencialment mental. Amb el llibre a la mà, asseguts a l’ombra, es disposen, estiu rere estiu, a emprendre els viatges més intrèpids a còpia de passar una pàgina rere l’altra. Si el nostre lector és un gurmet del llibre de viatges no li haurà passat per alt el més exquisit, profund i emotiu de tots: Els anells de Saturn, de W.G. Sebald (Flanêur, 2018). L’alemany recorre a peu el comtat de Norfolk, a la costa est d’Anglaterra. Sebald en fa prou amb uns quants llocs poc vistosos d’aquelles terres planes i poc dramàtiques per evocar les geografies més exòtiques del planeta, els paisatges morals més significatius, els passats més remots i la inefable qualitat transitòria, fugaç, de les humanes coses. La prosa hipnòtica de Sebald es va descabdellant per camins inesperats i ens posa a l’abast un dels viatges més memorables d’aquest estiu sense haver d’aixecar el cul de la butaca.