Opinió

Tribuna

La mentida del teatre com a vida autèntica

“ És com si sabessin que, com ho tenia clar Bergman, el teatre representa la vida autèntica, profunda

A vegades dic que la meva pel·lícula preferida és Fanny i Alexander, amb la qual Ingmar Bergman, pouant de records de la pròpia infantesa, presenta una família resident a Uppsala, una petita ciutat sueca on el cineasta va néixer a primers del segle XX, l’any 1918. La família Ekhdal viu folgadament gràcies als seus negocis d’hostaleria, però una part dels seus membres cultiven la passió pel teatre. Per això són propietaris d’un teatre i, actuant-hi ells mateixos, fins i tot mantenen una petita companyia. Al principi de la pel·lícula, per les festes de Nadal, hi ha una representació que jo imagino equivalent als Pastorets. Després de la mort sobtada d’Oscar Ekhdal, ànima del teatre familiar i pare de Fanny i Alexander, la vídua (Emilie) es casa amb el bisbe Vergerus, concebut com un doble extrem del pare de Bergman: un tirà del qual escapar-se a través de la imaginació, de la ficció com a mentida alliberadora o de la mentida com a ficció alliberadora, és a dir allò que encarna el teatre. Com pot deduir-se de La llanterna màgica, llibre de memòries i de fabulacions d’Ingmar Bergman, aquest va alliberar-se de la repressió paterna a través de la imaginació, la mentida i el teatre, que va ocupar-lo tant o més que el cinema: no és per res que la pel·lícula comenci amb Alexander (alter ego del director) movent les figuretes d’un teatret de cartró.

El cas és que les circumstàncies fan que els Ekhdal tanquin el seu teatre. Això mentre Emilie i els seus fills viuen reclosos a la força al palau episcopal. Vergerus mor a conseqüència d’un incendi domèstic, del qual se’ns convida a imaginar que no és aliè al desig obscur d’Alexander. Alliberats els captius, retornen a la casa dels Ekhdal i, al final, Emilie expressa a la seva sogra, Helena, el seu desig de retornar al teatre amb una obra de Strindberg: Etts drömspel (“Un somni” o “Comèdia onírica”). Helena Ekhdal, actriu que fa temps va abandonar els escenaris, rebufa dient “Aquest brut misogin de l’Strindberg”, però s’endú el llibre i llegeix un fragment de la cèlebre nota preliminar d’Ett drömspel: “Tot pot ocórrer, tot és possible i versemblant. Temps i espai no existeixen: sobre una insignificant base de realitat, la imaginació fila i teixeix nous dibuixos.”

He dit que ‘Fanny i Alexander’ a vegades és la meva pel·lícula preferida des que vaig veure-la a mitjans dels últims anys vuitanta. Potser hauria de dir que és la meva sèrie (de curta durada) preferida, perquè, de fet, m’estimo més la versió televisiva (326 minuts) reduïda als 197 minuts de la cinematogràfica. A vegades el que és bo, com més dura, millor. Encara més: em queda la recança de no veure com les Ekhdal posen en escena (cosa que Bergman va fer en diverses ocasions) una obra tan radicalment innovadora com Ett drömspel. El cas és que de tant en tant torno a veure Fanny i Alexander i que, a partir d’un moment que no sé concretar, sempre que ho faig penso en la família Ribas-Donato com un equivalent gironí dels Ekhdal d’Uppsala.

Aquesta associació m’ha revingut poderosament arran de la mort de Joan Ribas, sobre el qual han escrit de manera justa i bella diversos companys aquests últims dies. La família té el seu negoci, fonamentat en una gestoria, però diria que gairebé tots els seus membres (inspirats pel difunt i per la seva esposa, Anna Donato) cultiven la passió pel teatre. A partir d’aquí, des de fa no sé quant, no només produeixen els Pastorets col·laborant amb la cohesió social en reunir-hi persones de les barriades més diverses, sinó que tenen la propietat d’un teatre (La Planeta) al centre de la ciutat on els grups teatrals gironins són acollits i sempre hi ha una programació receptiva a tota mena de propostes escèniques. Aquest teatre, repeteixo, és al centre de la ciutat i amb l’adquisició d’aquest espai, que havia sigut d’una empresa d’autobusos, els Ribas-Donato podien haver-se enriquit construint-hi pisos. Però, a diferència de tants de burros carregats de duros que ni tan sols han aprofitat per fer-se una mica cultes, és com si sabessin que, com ho tenia clar Bergman, el teatre representa la vida autèntica, profunda. Ens falten molts Ribas-Donato en la societat catalana. Mentre escrivia aquest article, pensant en tot el que ha aportat Joan Ribas, he sabut de la mort del vidrerenc Ramon Garriga, pare de la meva amiga Nuri i membre d’una altra espècie cada cop més rara amb tots uns atributs en perill d’extinció: un home amb desig de saber, implicat en la vida del seu poble, amant del jazz com ho era de la llibertat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.