Pedres en el camí

Una cosa són pedres al camí, una altra són pedres a la sabata, una altra és que t’apedreguin i una altra és una lapidació al més pur estil medieval. Una lapidació és el que s’està fent fa anys amb la cultura catalana quan en tenen l’oportunitat. I el PSOE d’Ábalos n’ha estat moltes vegades còmplice; d’altres, instigador, i algunes, fins i tot guionista, director i actor principal. Que ara surti dient que ja sabíem que trobaríem pedres en el camí ni cola ni fa gràcia ni pena. Primer, que no són pedres. L’acció del Tribunal de Comptes són roques. Roques i plataformes de formigó que s’han fabricat a la fiscalia i a l’advocacia de l’Estat, no ens enganyem. I el sopar de duro que ara ho desempedraran que l’expliqui al fenomen del seu cap de files, el pastanaga que diu que per “reconstruir convivència” en el passat “van ser útils els càstigs” i que ara per reconstruir convivència “és útil el perdó”. Però qui s’ha cregut que és? Quina mena de lideratges els menen i els han menat? En base a què es construeixen? En quins valors creuen que han de viure i transmetre a les noves generacions? I al final de revetlla reapareix Aznar fent la gara-gara a la seva predilecta, l’Ayuso. Han escoltat l’exercici de rancúnia, venjança i mala bava que va fer davant les càmeres la hiena del bigoti? Aznar s’apunta el que han dit empresaris i bisbes catalans dels indults i insta els seus a “no oblidar-ho”. No érem nosaltres els que marcàvem i assenyalàvem?