Els dos pagesos i el pou

Dos pagesos tenen dues hortes veïnes a Palestina. El terreny és sec i l’agricultura dura. Garrofers i ametllers. Tenen una mala relació entre ells i, per mimetisme, també les seves famílies. “Avui el teu tractor passant m’ha aixafat part de la vinya. Fa tres setmanes et vas queixar que el meu fill gran va entrar sense permís al teu terreny, dius que no saps què volia, però presumeixes que res de bo...” Un creu en Al·là i fa les sis pregàries diàries, l’altre en Jahvè i fa el sàbat. Es menyspreen mútuament perquè pensen, tots dos, que en el que és transcendent l’altre està en l’error. Si el veí, en el que és “més important”, s’equivoca, no hi deu haver res en què l’encerti...

El fill gran d’un d’ells que ja ajuda el pare ha fet un viatge a Catalunya i li han explicat que fa més d’un segle l’agricultura d’una regió semblant a la seva per clima i terreny, el Maresme, es va transformar de vinya i garrofers en horta, verdures i flors; el canvi, l’aigua. Varen fer pous i varen portar llavors de França. Suggereix al pare fer un pou fondo, l’aigua no és a tocar, i regar la part del seu terreny que l’aigua que trobin permeti. El rendiment del terreny millorarà. “Pare, fem-ho. Com que no tenim prou recursos ho hem de fer amb el veí.” Triguen a fer-ho per la desconfiança que es tenen –“el veí em fotrà”–, però un dia decideixen posar-s’hi. Troben aigua, la inversió és forta perquè l’aigua és fonda, han de pagar a terminis qui els forada el pou, però els ingressos milloren i les famílies progressen. Ara ja no es fan la guitza, busquen com millorar el rendiment dels seus terrenys, on venen, a quin preu...

Passa el temps i s’adonen que mai parlen d’Al·là i Jahvè. Hi creuen i hi fan les seves oracions, però ara l’horta els ocupa el temps i saben que si no hi posen l’atenció necessària els beneficis minvaran...

Els que defensen la unitat d’Espanya com un bé superior mai es posaran d’acord amb els que creuen que l’única solució per a Catalunya és la independència. És discutir sobre el llarg termini, Al·là i Jahvè. S’hauria de parlar del curt, de l’horta i la collita, dels projectes Next Generation que finança la Comissió Europea –70.000 milions d’euros de 2021 a 2023; si no s’aconsegueixen fons ara, després no serà possible–, de la capacitat de les noves empreses, start-ups, que basades en la tecnologia i la ciència poden crear riquesa, d’explotar el millor de Catalunya, la formació i la intel·ligència de la seva ciutadania.

El desacord entre ERC i Junts per Catalunya participa d’aquest mateix problema. Uns volen l’enfrontament amb l’Estat i els altres volen la col·laboració. Mai es posaran d’acord. Tornen a topar amb els dogmes. Necessiten concentrar-se en els problemes propers, que són els de Catalunya a 36 mesos. En l’escenari actual no calen lleis, els pressupostos estan aprovats i es pot viure amb pròrrogues. La política al Parlament és menys important que la política al govern. Cal gestió, atreure inversions, crear ocupació, generar demanda, aprofitar la sortida econòmica de la pandèmia i l’estalvi que ha generat, impulsar la nova pista de l’aeroport... Cal també acció, demanar més enllà de l’indult, aturar la persecució de tot allò que té una relació amb l’independentisme. Els vots dels grups catalans al Congreso poden ajudar a aconseguir-ho, però han d’estar coordinats, perquè si ho estan poden condicionar la política del govern central, ara que l’alternativa de Cs ja no la té.

Sembla que el nou govern de la Generalitat ha diferenciat governar pel curt termini i els plantejaments polítics a llarg. La constatació que el govern ha de ser ara i en el futur necessàriament de coalició ha suavitzat la intransigència de les posicions, es reconeix “l’altre”. El govern central, amb la concessió dels indults, ha donat una mostra de voluntat d’entesa i reconegut pels fets que la solució Catalunya-Espanya ha de venir de la política i no de la judicialització del conflicte.

Tot el camí és per fer, però el posicionament inicial és positiu. Sempre és més important l’actitud que l’aptitud. La segona s’aprèn, la primera és una qüestió de voluntat. Té a veure això amb la sàvia decisió dels dos pagesos que, enfrontats, van decidir fer un pou.