Esperant el núvol

Marc Vicens, que és un dibui­xant arris­cat, atent a la moder­ni­tat, un artista com­plet i poli­facètic, acaba de publi­car el seu pri­mer àlbum il·lus­trat. N’ha fet els dibui­xos i el guió, a par­tir de la seva experiència com a coo­pe­rant al Sàhara Occi­den­tal. Mem­bre de les expe­di­ci­ons de la Uni­ver­si­tat de Girona que han anat a tre­ba­llar als cam­pa­ments sah­rauís (fa més de 25 anys que es va ini­ciar aquesta col·labo­ració), ha par­ti­ci­pat en la recons­trucció del Museu del Poble Sah­rauí i ha cone­gut de pri­mera mà els esforços d’arqueòlegs i antropòlegs per estruc­tu­rar la memòria, l’antiga i la més recent, d’una comu­ni­tat arra­co­nada “en un dels llocs més inhòspits de la Terra”. El resul­tat és Espe­rant el núvol, un còmic amb una excel·lent fac­tura gràfica, ima­gi­na­tiva i diversa, com­bi­nant la immen­si­tat i la minúcia, que és alhora un die­tari per­so­nal, un relat de la vida quo­ti­di­ana al desert, una apro­xi­mació històrica i una trista cons­ta­tació (dura, poètica) del destí dels sah­rauís, amb “la volun­tat de dei­xar de ser una soci­e­tat estan­cada”, lluny del mar, amb la feble espe­rança que el núvol que ha d’arri­bar els faci recu­pe­rar “la dig­ni­tat com a poble”.

Edi­tat pel Ser­vei de Publi­ca­ci­ons de la UdG i per Edi­ci­ons Vitel·la, amb l’ajut de l’Ofi­cina de Coo­pe­ració, l’àlbum és un pro­digi d’obser­vació, un deta­llat iti­ne­rari a través de les vivències, les anècdo­tes, les cons­truc­ci­ons, els cos­tums, els ves­tits, les begu­des i els ali­ments, les històries ances­trals, els camells i la pica­resca d’un poble que ha hagut de fer front a la devas­tació i a l’oblit enmig del no-res. La visió de Vicens és un atles que per­met al lec­tor acce­dir a la tota­li­tat del con­flicte i, alhora, un micros­copi que per­met endin­sar-se en la inti­mi­tat dels habi­tants d’aquest espai aspriu i remot, geogràfica­ment i humana. Amb tocs d’humor finíssims, que expli­quen el perquè d’una super­vivència, té un aire de pie­tat, de soli­da­ri­tat sin­cera, que no amaga una mirada deso­lada i sàvia al lloc on el temps s’atura, “en una espera infi­nita”.